Una gota negra
ha creuat la Península. Una plaga meteorològica de tardor que també ha amarat
d’aigua i de mort les torrenteres de Balears. Els avis fan memòria i diuen que
plou com mai s’havia vist. Vent, aigua i desesper davant de la impotència dels
elements desfermats mentre ens situen en la mesura de les coses que no
controlem des de la feblesa humana. Indefensos i empetitits per la força de la
natura hi ha qui es recorda de Santa Bàrbara quan trona. "Sant Marc, santa
Creu,/ santa Bàrbara no ens deixeu".
Des de la
creença i de la fe cap als rituals per vèncer la tempesta, dominar la maror,
guarir la pedregada o prevenir la sequera ho trobem a totes les manifestacions
de caire religiós i a totes les cultures. El sol, la lluna, les marees, la
terra, el riu, el volcà pertanyen tots a la Natura, la deessa superior que
regeix la relació amb el que ens acull i ens permet de sobreviure-hi. Som
natura, som aigua, som sol i també som llunya contemplant-la com creix des de
la balconada dels misteris en un univers infinitament enigmàtic i carregat de
preguntes. Qui o com es va crear i per què rutlla aquesta harmonia celestial?
Per si de cas, demanem protecció -i un bon paraigües- a Santa Bàrbara!
En la lluita
contra els elements els hem desafiat. Hem domesticat el raig empaquetant-ne el
fulgor en bombetes, hem empresonat l’aigua, hem transformat les valls i hem sotmès
les muntanyes. Hem foradat el món. La nostra prepotència envers la natura ha
bescanviat els altars, primer els de la ciència quan vam gosar dessacralitzar
la Natura, així que vam començar a regirar els secrets divins dels déus i, el
més provocador de tot, a reproduir-los -sovint molt matusserament-. Després vam
comercialitzar-los, els miracles. Els hem venut i comprat sense cap
consideració, hem malbaratat els recursos i els anem cremant amb una pudor de
socarrim que ja és insuportable.
La autoritat
formidable de la tempesta en totes les versions possibles ens alerta que podem
tenir, ja no la batalla, sinó la guerra perduda. Ens la torna. És la revenja a
la manca d’ofrenes i d’humilitat perquè n’hem fet un gra massa. La disbauxa i
els ultratges deuen tenir la seva penitència. Recollim el que sembrem. La gota
freda, un concepte batejat amb un nom més o menys innocu, és el fenomen cíclic a
cada repetició més ferotge i freqüent. Confirmar certament que hem trastocat
l’equilibri i admetre-ho obertament, ens produeix feredat. El temible canvi
climàtic aixeca el dit, ja és una evidència que alguns venedors de fum encara neguen
sense sentir pudor ni vergonya. Massa interessos pel mig!
Que els
huracans arrasin el Ripollès en la globalització també meteorològica vol dir
que ens ho hem de fer mirar. Si més no per l’herència que la civilització
actual deixarà en usdefruit als nostres hereters. Més aiguats, més sequeres,
més incertesa i més catàstrofes perquè, de veritat, un nou cicle climàtic ja truca
a la porta. Ha plogut molt -i ara més- des que en vam tenir la constància dels
primers indicis. Des que els avis guiats pels signes del temps a les seves
contrades van detectar que ja no hi havia pardals ni es deixaven veure tantes
estrelles al cel. Els científics parlaven d'un forat a la capa d’ozó.
Som a temps d’aturar
i de revertir els estralls causats pels gasos d’efecte hivernacle produïts per
l’activitat humana? Som conscients de les profundes conseqüències econòmiques i
socials que comportarà? Els estudiosos ens alerten de les possibles sequeres -malgrat
els xàfecs d’aquests dies- i de la seguretat alimentària com a problemes clau
del canvi climàtic al Mediterrani. Seguretat, salut pública i pèrdua de
biodiversitat són les altres amenaces que compartirem amb les anteriors.
D’aquella poma
bíblica, principi del pecat original que ens va menar a guanyar-nos la vida amb
les nostres suades que han rescalfat el planeta, ens n’hem cruspit la meitat i a
la resta hi habita un cuc voraç.
