Conte de Nadal. A Betlem amb la Renfe.

Dedicat a la Maria Labró, de la peripècia per arribar a Betlem amb la Remfla. 

L’aventura acaba quan els protagonistes d’aquest conte de Nadal s’intercanvien els telèfons mòbils i acorden de crear un grup al WhatsApp de suport. Els vincles que han establert són dels que perduren al llarg dels anys i que recordaran a cada diada de Nadal. S’abracen, es desitgen, malgrat tot, bones festes i millor any nou. 

Tot comença quan va determinar d’agafar el tren que arribaria a Ripoll a mig matí per no fer salat al dinar de Nadal. La premonició que ja anticipava cert desori en la regularitat de la línia s’inicia a l’haver de desplaçar-se a l’estació de Sant Andreu Arenal perquè les obres del túnel de les Glòries n’han alterat el recorregut urbà, el comboi no s’atura a la Plaça Catalunya ni tampoc ho fa a l’Arc de Triomf. Sacrificis per a la millora de la mobilitat barcelonina que incideixen en els rodalies i en la línia de Ripoll. 

Viatjar just en un dia tan assenyalat té certs riscos amb què ella no hi comptava pas. Va anar d’un pèl que no arriba. De fet, va estar tot el matí empantanegada entre la incertesa i la desinformació captiva dels retards i per les anul·lacions del servei. Li va tocar de viure una situació més pròpia de l’aeroport del Prat en una vaga dels controladors que no pas de la Remfla. Així era com anomenava la Renfe un mosso d’una casa de pagès que a mitjans del segle passat es vantava que gràcies al tren, que llavors arribava a Sant Joan de les Abadesses, en un matí es plantava a Barcelona just per gaudir d’un bon arròs farcit d’exòtics musclos al restaurant 7 Portes. Els anys –i els trens- no passen per aquesta línia! 

Ja va costar que el tren previst arribés a l’andana. Els “problemes tècnics” començaven a acumular retard. Va tenir sort i va poder seure. No viatja massa ningú el vint-i-cinc de desembre. Passatgers que ahir encara treballaven i alguns que van i vénen al mateix dia, pugen per al dinar familiar carregats amb el tió i tornen a baixar bressolats pel ritme ferroviari mentre paeixen l’escudella, la carn d’olla de l’àpat nadalenc i els petons dels néts agraïts. Hi ha una tieta àvia prou activa cercant la companyonia molt carregada amb carmanyoles i regals diversos.

La complicitat va arribar així que algú va detectar que al retard s’hi sumava la deserció del maquinista. Alertat el passatge per un entès jubilat en trens es va esvalotar el galliner trencant-se els silencis enmig de retrets i queixes diverses. Ningú no informava i aquell tren ja portava prop d’una hora de retard sense que la Remfla els advertís. Hi havia en joc el dinar de nadal amb la família o que el tió arribés amb la puntualitat que la companyia no es comportava. Una bona excusa, els retards acostumats d’aquella línia, no en justificaven dinar a quarts de quinze o que les criatures s’impacientessin perquè aquell soc amb barretina després de tants dies d’afartar-lo amb fe i il·lusió innocent no cagués res. 

A mesura que creixia el desesper també ho feia la companyonia. Cadascú es lamentava i explicava la circumstància personal que el portava a viatjar la mateixa diada de Nadal. Potser perquè era Nadal va florir certa connivència entre aquelles persones amuntegades a l’andana del desesper sense un maquinista. L’entès cosí llunyà d’un ferroviari retirat va anunciar en defensa del gremi –per solidaritat amb la parentela- que “a la seva època això no succeïa” perquè era quelcom sagrat, com als vaixells quan solquen els oceans el capità és l’últim a abandonar la nau. No era el cas. A la Plana de Vic no hi ha icebergs i aquell vaixell no havia sortit encara del port, va replicar un home prepensionista molt emprenyat amb el món en general que va deixar anar un discurs contundent respecte de les infraestructures -de la línia de Ripoll en concret-, del tracte per part del govern estatal en matèria de rodalies i de les mesures que caldria prendre així que Catalunya esdevingui una República de ple dret. La majoria dels agreujats li van fer costat, duia la raó, van assentir.

La padrina després de malparlar que no apugin les pensions fins que no hi hagi govern a Madrid es va adreçar a la jove -Nena, jo porto menjar i torrons, si en vols... –com que allò anava per llarg la iaia dels tàpers i del tió embolicat per regal va voler pacificar la pujada de tensió que causà sobretot el discurs de l’emprenyat que tenia previst baixar a Centelles. La tieta àvia s’adreçava fonamentalment a la parella jove amb la muller ostensiblement embarassada. A les dones en aquest estat no cal contrariar-les amb retards. Era un detall amb un punt generós de pollastre de pagès al forn i un pessic de torró dolç. “No passarem pas gana!” –oferint-ho també a tothom. A aquella iaia la situació li comportava companyia i la possibilitat de muntar un pícnic que també deixatava la solitud  en una diada tan assenyalada si feia tard o no arribava al dinar de Nadal. De fet, podia suportar el setge ferroviari perquè anava ben proveïda. 

La irritació s’anava esmorteint fins aturar-se –com el comboi que no havia fet un pas- en una certa conformació. No s’hi podia fer res. Només no perdre-hi la paciència, sobreposar-se al tràngol i tenir esperança. A les vies veïnes creuaven apressats els trens amb un llum molt brillant com una estrella d’Orient que guia els maquinistes al portal de Betlem. 

La incertesa es va resoldre una mica quan els van fer canviar de comboi i els van anunciar la bona nova, aquell tren sortiria amb més o menys immediatesa estalviant, però, algunes estacions. Quelcom que va tornar a encendre les ires del que baixava a Centelles. Seien respectant els llocs, tal i com s’havien distribuït en el vagó anterior, només van consentir que la parella amb la dona embarassada se situés en el sentit de la marxa perquè no es maregés. Els lligams de la coneixença i les confidències anaven treballant. Que ja s’interpel·laven pel nom, eren com veïns de seient de tota la vida. 

La màgia nadalenca obrà finalment el miracle tocatardà i el tren amb maquinista inclòs tallava la boira esfilegassada de la contrada amb aquella estrella potent de la locomotora que irradiava fatxenderia ferroviària. “Propera estació Vic!”. La tieta iaia, la Gabriela, estava molt pendent d’aquella jove en estat oferint-li aigua, mandarines o el que portava en aquell assortiment de carmanyoles de plàstic. Va estar la primera a anunciar que el part era imminent perquè la mare novella en un sotrac inoportú, ja a terres ripolleses, va trencar aigües. La previsió casual va fer que un dels regals del tió –el de la cunyada- fos un lot de tovalloles portugueses amb les inicials que ella, la Gabriela, havia brodat. 

Quin ensurt! Quin enrenou! El tren es va aturar, alertat el maquinista, just amb el cap entaforat al començament d’un túnel, es podria assemblar a una mena d’establia moderna amb catenària i semàfor que pampalluguejava. Va resultar fàcil i molt ràpid. En un tres i no res el plor d’una criatura va envair el matí, ara assolellat, de Nadal. 

El telenotícies vespre va obrir l’edició amb la notícia que al tren amb destinació Puigcerdà / La Tour de Carol havia nascut, encara que amb retard, una criatura a qui havien posat el nom de Jesús. Les rèpliques informatives internacionals situaven el prodigi al “tren bala del Ripollès”, com és conegut pels usuaris habituals que el pateixen.