La Cimera del Clima.

Amb el críptic rètol de COP25 s’ha fet la Cimera del Clima a Madrid. O quan una ciutat exerceix de substituta pels aldarulls a Xile per forçar els EUA, la Xina i Rússia a prendre mesures efectives per salvar la cosa. Una iniciativa de Nacions Unides per al canvi climàtic. Energies renovables. Sostenibilitat. Quantes cimeres hem vist i seguit amb l’esperança posada a reduir els efectes de l’activitat humana en la natura que ens acull. Jo ja n’he perdut el compte. En aquesta Conferencia de les Parts (COP) hi fan constar les vegades que s’han assegut per posar fil a l’agulla, aquesta és la 25ena des de la primera a Berlin l’any 1995. 

 Vistos els efectes reals de les trobades dels caps d’estat o dels ministres aplegats qui en té cada vegada les parts més carregades -a punt d’un esclat- és la Terra. Les mesures malauradament se sintetitzen en bones intencions que es concreten a continuar com ara –o pitjor- des que la humanitat l’ha agredida massa barroerament i exponencial.

La cimera ha desplaçat 25.000 assistents de 196 països. No s’ha vit el pèl, però, a la majoria de líders de les grans potències, curiosament les que més efectes nocius causen en aquest estrall d’abast mundial. És, diuen, “la penúltima ocasió” que ens atorguem com a agents culpables dels 20 milions de desplaçats que es produeixen cada any provocats per l’emergència climàtica. El “punt de no-retorn” és a la cantonada, alerta el secretari general de Nacions Unides. Madrid roman blindada per una alerta antiterrorista després d’un atac islamista a Londres. 

La Greta Thunberg esdevé la protagonista absoluta mentre navega a vela per l’oceà amb l’esperança d’arribar a la cimera si els vents bufen favorables. L’adolescent nòrdica arrossega molts titulars i aixeca molta expectació. Les cares de la cultura i de l’esport -“és temps d’actuar”- no aconsegueixen de fer-li ombra, a la nena de les trenes. Tampoc la recepció reial a palau pot competir amb  aquesta estrella del clima. En Cuní, fidel al manual d’estil personal formula la pregunta als mitjans de si són útils les cimeres del clima (?). En una mena de campus –zona verda- s’hi realitzen 500 activitats per sensibilitzar sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, activitats obertes on el públic hi pot pasturar. 

El G20, els vint països més rics, genera el 80% de les emissions que provoquen el canvi climàtic. La ministressa en funcions de la Transició Ecològica proclama “no podem fallar als nostres fills”. Fills com la noia amb cara de nena i trenes que, arribada a Lisboa, la premsa associa –especula diuen els diaris- a un vehicle Tesla, elèctric, per desplaçar-se fins a Madrid on un profètic Pedro Sánchez aventura que aquest és el punt on començaran la mobilització i les accions concretes dels governs. La reacció política la protagonitza l’alcalde de la ciutat, Martínez-Almeida, aquell esgarriacries del Madrid Central que ara reivindica l’acord per al clima i la cura mediambiental. El cartell el podria haver dissenyat en Salvador Dalí aprofitant aquella poètica iniciativa de l’impost al sol en un país que ara acull la cimera del clima. 

Apocalíptic: la pujada del nivell del mar, les onades de calor, les fortes tempestes, noves malalties, crisi alimentària... Tot un catàleg d’amenaces planetàries que apunten a les persones i no expliciten aquelles que fuetegen a la natura i a la biodiversitat en el seu conjunt. En Pablo Iglesias ens recorda que no tenim un planeta B –com la doble comptabilitat dels bons en les emissions de CO2-. Es fa esment als que encara neguen les evidencies del canvi climàtic –bàsicament cosins i cunyats amb molt de predicament científic-. 

En absència del Dalí cartellista, el Prado ens regala un parell d’imatges colpidores, el retrat de Felip VII d’en Velázquez en un terreny inundat amb l’aigua fins al coll o una platja lluminosa d’en Sorolla amb uns cossos infantils envoltats de pudents peixos morts. Acollonidor! Només ens amoroseix la visió el sindicalisme que hi fa una oportunitat per generar treball en la regeneració dels habitatges que contaminen –havia de sortir la bombolla!-. Els germans Roca van aportar la frugalitat espartana amb un menú que és tot un manifest de proximitat, “la Terra s’esgota”. Productes de quilòmetre zero traginats amb vehicles de zero emissions. 

Sembla que la Greta arribarà amb tren a Madrid procedent de Lisboa. Madrid viu una vaga de metro amb serveis mínims. El 2019 es convertirà en un dels anys més càlid de la història –tòrrid-. Rècords que es van acumulant. A Barcelona el regidor de l’emergència climàtica rebaixa la multa de 200€ a 100€ als vehicles contaminants que ultrapassin la zona de baixes emissions. Les tempestes d’hivern que castiguen els Estats Units impedeixen que l’Arnold Schwarzenegger voli i participi a la cimera. L’alcalde de Madrid ja ha confirmat que no té previst manifestar-se. 

La policia de paisà custodia l’activista sueca i el seu cartell mentre la trasllada amb un cotxe elèctric de la policia. “No ens podem permetre més dies sense que es prenguin accions reals. És impossible saber quin serà l’aspecte del món d’ací a deu anys”. La gentada i la seguretat han impedit que la Greta s’incorporés a la manifestació. L’organització parla de la manifestació més important al món contra el canvi climàtic. 

La cosa acaba amb un grup d’indígenes desarrapats que pugen a l’escenari amb una pancarta reivindicativa. L’organització els demana que baixin i els amenaça amb apagar el llum mentre els foragita. Jair Bolsonaro té clar que la Greta és una “mocosa”. No hi manquen les opinions equànimes i objectives, coses d’una nena “patètica”. 

Ja ha plogut molt des que una àvia a les infanteses del meu poble mirava el cel i afirmava que ja no hi havia ni tantes estrelles ni tants pardals. En culpava els coets que just arribaven a la lluna. Que no se’ns fonguin les llumetes nadalenques del cel, que no s’apaguin els estels!