Enmig de la
complicada mobilitat dels dies, ha estat notícia que en Joan Gaspart, el magnat
hoteler que exercí de president del Barça, als 74 anys ha agafat un metro per
primera vegada. Ha declarat que “no és tan tràgic”. Il·lustra la notícia una
fotografia del personatge literalment arrapat a la maleta, que la sosté
fermament amb ambdues mans, i assegut. No hi ha dades de si el seient és una
plaça reservada a persones sensibles, per l’edat o per la condició. La cara
d’espantat en delata el moment dramàtic, el tràngol, pel qual ha hagut de passar.
Una nova experiència viscuda en un ruta sinistra des de l’aeroport al centre de
Madrid. Una emoció certament intensa tot i els trajectes que no ha assaborit amb
un punt més d’adrenalina, la de les línies amb un microclima més canalla, amb
companys de viatge que no et cedeixen el seient i només mirar-te et corglacen
el coratge mentre estaries disposat a lliurar-los l’equipatge o la cartera sense
escarafalls. L’emoció forta de triar entre la maleta o la vida.
Ai, les
primeres vegades! Com veure el mar. Jo conec un avi del Ripollès que no l’ha
vist mai, la mar. No ha tingut la necessitat d’arribar fins a Roses a
remullar-se els turmells o de tastar les exquisideses de palangre que serveix
algun establiment de menjar a la costa. I també ha sobreviscut, com en Gaspart.
He tingut la temptació de portar-lo a visitar aquella bassa immensa on, segons
ell, hi podem abeurar tots els rucs del cap de muntanya si l’aigua no posseís
aquella salabror que produeix al paladar. Tot el que té d’encisador, ho té
d’amarg.
Les primeres
vegades... Allò que ens meravella i ens sorprèn, que es fixa a la memòria com
una fita existencial, una referència vital amb un punt de melangia que ja no es
tornarà a repetir amb la mateixa intensitat. Faig al nòmada Joan Gaspart, així
que s’acabi la treva del taxi, camuflat de viatger anònim sense equipatge
cremant unes T-10 convertit en un arriscat aventurer del subsòl metropolità
barceloní. Me’l figuro bressolat per l’atmosfera espessa en un comboi atapeït desafiant
els serveis mínims de la vaga durant la setmana del congrés mundial dels
mòbils. Quina tros de vivència!
Les primeres
vegades... Que vam pujar a un vehicle, per exemple. El vertigen, el soroll i,
sobretot, la temeritat de creuar un pont o de foradar un túnel. La incertesa de
si aquells avenços de la enginyeria suportarien el pes del cotxe o de si el
forat a la muntanya no era la drecera que ens menava de pet a l’infern. Quantes
criatures nascudes durant les últimes dècades tenen la consciència de la
primera vegada que van pujar en un cotxe, per exemple. Els nadons de finals del
XX ja van néixer tots amb rodes, com els del XXI ho fan adossats a un patinet.
Tanmateix alguns
recordem amb la nitidesa pròpia dels aparells de l’època la primera vegada que
vam veure un televisor. Als nens de poble aquestes meravelles ens arribaven més
tard i malament. S’hi havia d’endevinar què era allò que entre guspires grises,
una nevada electrònica permanent, emetien. O l’arribada del primer magnetòfon
que enregistrava la veu, un lloro endollat que repetia la cantarella de
grolleries o els acudits que se li dictaven. Quin fart de riure! -Malparit! - Malparit!
Xisclava l’estri de la veu metàl·lica.
Arribats a
certa edat em pregunto què o quina primera vegada de la qual en som encara
estalvis tenim pendent. Benaurat en Joan Gaspart que el conflicte del taxi li
ha ofert aquesta oportunitat. M’adono que al catàleg de primeres vegades per
resoldre hi sol campar la frustració. Siguem agosarats, atrevim-nos a desafiar
la immensitat de l’horitzó salat. Fem cua a l’andana de l’esperança tot sentint-nos
privilegiats de poder agafar el metro en hora punta o el rodalies amb
destinació a Ocata Beach.
