Polacos a la cort de Felip VI.

La manifestació en contra del judici del cap de setmana passat omple el carrer a Barcelona. En el frec a frec per les assistències, l’independentisme tampoc no s’arronsa, contrastar-la amb la de Colón a Madrid o la d’Amer -principalment aquesta- no resisteixen la comparativa. Hi ha anunciada una vaga general al proper dijous -demà-. L’activitat política, judicial i vindicativa treuen foc pels queixals. A l’olla espanyola hi continua fent la xup-xup Catalunya i un os de pernil ibèric. 

Als polítics se’ls gira una feinada convocatòria rere convocatòria electoral que ja té data al calendari de les urnes. La decisió d’en Pedro Sánchez ha alineat els partits a la ratlla de la sortida electoral desfermant una intensa activitat maratoniana. Preparem-nos, doncs. Ens esperen mesos durs de passar interpel·lats per la retòrica de la promesa cap a una felicitat incerta però a tocar d’una papereta. Assistirem a mítings durant Setmana Santa, que coincidirà amb l’equador de la campanya electoral. Amb els resultats del 28 d’abril acabats de pastar començarà la cursa per les municipals i per les europees, que en 13 comunitats espanyoles coincidiran també amb les eleccions autonòmiques. Tres mesos de campanya en què, a més, està previst que hi hagi sessions del judici al procés com a mínim tres dies per setmana, de dimarts a dijous. Un calendari intensíssim.

A la indústria de les togues se’ls acumulen els encàrrecs. Hauran de fer hores i més hores extres per donar l’abast a tanta demanadissa. I com que ho retransmeten en directe només a Catalunya l’efecte tindrà dues conseqüències, convertir-nos en experts en lleis i que les criatures catalanes, quan els demanem que volen ser de grans, es decantin preferentment per la possibilitat de triar entre ser fiscal o advocat defensor. Intimiden les imatges estàtiques i els greus decorats que enquadren la renglera de professionals de la llei amb en Marchena de jutge gros al capdavant. 

És el judici a un escamot de polacos a la Cort -tribunals- del Rei Joan Carles I -Felip VI- com va publicar el malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán a mitjans de la dècada dels noranta. En Montalbán començava l’obra amb una intenció, que “havia d’anar a Madrid a veure el Rei”. Quina crònica en redactaria avui? D’aquella certesa ingènua amb què, llavors, una carta al monarca era el bàlsam remeier a qualsevol injustícia o demanda popular, a la declaració gens innòcua de l’hereu reial Felip VI d’avui, en ple judici del procés: "No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret". Avui n’aparcaré la reflexió maratoniana dedicada al paper de la monarquia en tot l’afer que ens ocupa. Millorable des de la neutralitat institucional que podria ostentar -com a àrbitre- malgrat que no prendre partit pels que en proclamen la República és un gest excessiu de generositat temerària que és una gosadia de reclamar-la. 

La sessió del judici d’avui també ha estat maratoniana. Quantes hores han hagut de suportar els encausats de cara a la paret -descomptant el trajecte amb el rodalies policial a què estan abonats-, asseguts en aquelles cadires entapissades gens ergonòmiques que conjuminen vellutadament però amb els marbres, les vidrieres, els frescos o les columnes jòniques de la galeria dels passos perduts amb pintures d’Alcalá Galiano que exalten “les virtuts de la Justícia”. A efectes del còmput de la pena, que alguns donen per ferma i els fan ja condemnats, una hora al Suprem hauria de reduir-la, com a mínim, el doble o el triple en el cas dels que conreen el vici de fumar o tenen la bufeta fluixa.

 A mi també em dol Espanya tal com va proclamar en Junqueras al seu sermó de defensa davant del tribunal Suprem. La política als tribunals resoldrà el problema? El baf de l’olla en la xup-xup dels dies que corren va envaint els espais -veurem demà dijous quin seguiment té l’aturada prevista-. L’os del pernil ibèric no es dissol i Catalunya hi bull, saltironeja -com la granota escaldada- en aquest brou judicial mentre les brases electorals -també maratonianes- no s’han atiat a la màxima intensitat encara del tot. 

En la febrada electoral que ens arreplegarà, el ministre Borrell receptava “desinfectar Catalunya”. A Amer li feien cas des de la radicalitat literal amb un pal de fregar i lleixiu esbandint les llombardes de la plaça de la vila. Davant l’accés previsible de despropòsits que haurem de suportar en aquestes campanyes electorals jo recomanaria molta prevenció antipirètica i analgèsica, encara que l’administració no sigui d’allò més heroica ni noble. 

A les criatures indecises entre exercir de fiscal, de defensor o de jutge jo em decanto sense cap mena de dubte per les bones persones. Algú al judici pel procés va dir que “abans que demòcrates som bones persones”. 

Bona nit!