La
manifestació en contra del judici del cap de setmana passat omple el carrer a
Barcelona. En el frec a frec per les assistències, l’independentisme tampoc no
s’arronsa, contrastar-la amb la de Colón a Madrid o la d’Amer -principalment
aquesta- no resisteixen la comparativa. Hi ha anunciada una vaga general al
proper dijous -demà-. L’activitat política, judicial i vindicativa treuen foc
pels queixals. A l’olla espanyola hi continua fent la xup-xup Catalunya i un os
de pernil ibèric.
Als polítics
se’ls gira una feinada convocatòria rere convocatòria electoral que ja té data
al calendari de les urnes. La decisió d’en Pedro Sánchez ha alineat els partits
a la ratlla de la sortida electoral desfermant una intensa activitat maratoniana.
Preparem-nos, doncs. Ens esperen mesos durs de passar interpel·lats per la
retòrica de la promesa cap a una felicitat incerta però a tocar d’una papereta.
Assistirem a mítings durant Setmana Santa, que coincidirà amb l’equador de la
campanya electoral. Amb els resultats del 28 d’abril acabats de pastar començarà
la cursa per les municipals i per les europees, que en 13 comunitats espanyoles
coincidiran també amb les eleccions autonòmiques. Tres mesos de campanya en
què, a més, està previst que hi hagi sessions del judici al procés com a mínim
tres dies per setmana, de dimarts a dijous. Un calendari intensíssim.
A la indústria
de les togues se’ls acumulen els encàrrecs. Hauran de fer hores i més hores extres
per donar l’abast a tanta demanadissa. I com que ho retransmeten en directe només
a Catalunya l’efecte tindrà dues conseqüències, convertir-nos en experts en
lleis i que les criatures catalanes, quan els demanem que volen ser de grans, es
decantin preferentment per la possibilitat de triar entre ser fiscal o advocat
defensor. Intimiden les imatges estàtiques i els greus decorats que enquadren
la renglera de professionals de la llei amb en Marchena de jutge gros al
capdavant.
És el judici a
un escamot de polacos a la Cort
-tribunals- del Rei Joan Carles I
-Felip VI- com va publicar el malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán a mitjans de
la dècada dels noranta. En Montalbán començava l’obra amb una intenció, que “havia
d’anar a Madrid a veure el Rei”. Quina crònica en redactaria avui? D’aquella certesa
ingènua amb què, llavors, una carta al monarca era el bàlsam remeier a
qualsevol injustícia o demanda popular, a la declaració gens innòcua de l’hereu
reial Felip VI d’avui, en ple judici
del procés: "No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per
damunt del dret". Avui n’aparcaré la reflexió maratoniana dedicada al
paper de la monarquia en tot l’afer que ens ocupa. Millorable des de la
neutralitat institucional que podria ostentar -com a àrbitre- malgrat que no prendre
partit pels que en proclamen la República és un gest excessiu de generositat temerària
que és una gosadia de reclamar-la.
La sessió del
judici d’avui també ha estat maratoniana.
Quantes hores han hagut de suportar els encausats de cara a la paret
-descomptant el trajecte amb el rodalies policial a què estan abonats-,
asseguts en aquelles cadires entapissades gens ergonòmiques que conjuminen vellutadament
però amb els marbres, les vidrieres, els frescos o les columnes jòniques de la
galeria dels passos perduts amb pintures d’Alcalá Galiano que exalten “les
virtuts de la Justícia”. A efectes del còmput de la pena, que alguns donen per ferma
i els fan ja condemnats, una hora al Suprem hauria de reduir-la, com a mínim,
el doble o el triple en el cas dels que conreen el vici de fumar o tenen la
bufeta fluixa.
A mi també em dol Espanya tal com va proclamar
en Junqueras al seu sermó de defensa davant del tribunal Suprem. La política als
tribunals resoldrà el problema? El baf de l’olla en la xup-xup dels dies que
corren va envaint els espais -veurem demà dijous quin seguiment té l’aturada
prevista-. L’os del pernil ibèric no es dissol i Catalunya hi bull, saltironeja
-com la granota escaldada- en aquest brou judicial mentre les brases electorals
-també maratonianes- no s’han atiat a la màxima intensitat encara del tot.
En la febrada
electoral que ens arreplegarà, el ministre Borrell receptava “desinfectar
Catalunya”. A Amer li feien cas des de la radicalitat literal amb un pal de
fregar i lleixiu esbandint les llombardes de la plaça de la vila. Davant l’accés
previsible de despropòsits que haurem de suportar en aquestes campanyes electorals
jo recomanaria molta prevenció antipirètica i analgèsica, encara que l’administració
no sigui d’allò més heroica ni noble.
A les
criatures indecises entre exercir de fiscal, de defensor o de jutge jo em
decanto sense cap mena de dubte per les bones persones. Algú al judici pel
procés va dir que “abans que demòcrates som bones persones”.
Bona nit!
