Vagarejant per la ciutat m’ha sorprès com
unes criatures jugaven a pilota en una plaça. S’havien empescat una porteria
virtual, ben imaginària, i discutien si el xut havia entrat per l’esquadra o
s’havia estampat al pal, una altra realitat de les que no es toquen ben difícil
de delimitar. En una altra raconada un grupet maldava per grimpar a l’arbre en
l’aventura intrèpida d’abastar un niu d’ocells que jo no he descobert. A la
xiscladissa de l’espai s’hi ha imposat, des d’una finestra, una mare requerint
una de les criatures perquè anés a comprar quelcom a la botiga de queviures a
la cantonada. Us asseguro que, assegut en un banc, he tancat els ulls i m’ha
arribat la cridòria animada d’aquesta escena vital que ja no existeix. De
tornada a la realitat tampoc he trobat enlloc la botiga d’ultramarins i m’ha
semblat que el sol era més tènue i brut que no pas en el meu record.
A pagès la infantesa era solitud esbargida
encatiant un quisso fugisser, caçant cargols un dia assolellat amb una esquella
penjada al coll o barallant-nos amb un ase turc que es volia escapolir dels
jutipiris que ens empescàvem per distreure’ns. Un ruc, un gos perdiguer
d’orelles abatudes i l’esplendidesa de la natura perfumada d’herba acabada de
dallar. I el cel era d’un blau tan ofensivament net i prim que esdevenia
miratge quan cap al migdia els castells de núvols de cotó fluix s’entestaven a
delimitar-ne tímidament l’infinit d’aquell prodigi en la carena de la muntanya.
L’avi emboirat per un torterol de fum espès
m’engegava a buscar cargols malgrat que feia un sol que esquerdava les pedres i
el seny. Costava d’endevinar el posat sorneguer amagat sota de la gorra i
encara més de trobar-hi l’eficàcia a penjar-se una esquella que, segons l’avi
Pep, atreia els cargols, les caragolines i els llimacs. També en dies de sol i
serps.
Sovint, recuperant aquells anys que no
tornaran m’invento un desig, de poder tornar a veure i viure, ni que fos un sol
migdia de primavera avançada, la llum i la nitidesa d’aquella infantesa
emparada en aquells cels assolellats sense la boira dels caliquenyos –i les
esquelles- de l’avi Pep que ho han empudegat tot. Un somni d’estius quan les
bicicletes eren un luxe impracticable en aquells camins costeruts i feréstecs.
I en la profecia dels temps, ja no hi ha
tants, d’ocells ni tantes estrelles al cel. S’hauran complert aquells averanys
que no presagiaven res de bo? Ja ho deia aquell, qualsevol temps passat fou
millor encara que alguns s’entestin a negar que res no ha succeït.
... ... ...
Prop de 2.000 joves es van manifestar a
Barcelona contra el canvi climàtic.
La protesta s’ha fet coincidint amb una vaga
d’estudiants que s’havia convocat a tot el món. La mobilització forma
part del moviment Fridays for Future (divendres pel futur), creat per Greta Thunberg, una adolescent
sueca. Fa setmanes que, des d’aquesta entitat, alguns joves protesten cada
divendres a diversos països i exigeixen mesures per frenar l’escalfament global. Un moviment
estudiantil que sorgeix per exigir als líders mundials contundència davant el
canvi climàtic. A Girona ja és el sisè divendres que es mobilitzen. Aquests
joves exigeixen que es declari l'estat
d'emergència climàtica. Els hereus d’aquest món que els deixarem en
usdefruit sol·liciten que s'ampliïn les mesures i es compleixin els acords internacionals.
Rere la bonança primaveral que ens bressola
a ciutat hi ha instal·lada una sequera aspra que castiga la terra. Camps
eixarreïts amb els sembrats assedegats. Fa massa dies que no plou com
pertocaria. A d’altres indrets del planeta les tempestes o les pedregades
causen estralls seriosos. Els reptes per la sostenibilitat i la reducció de
l’escalfament global –si encara hi som a temps- han de ser els paraigües que
aixopluguin la humanitat sencera. Negar-ho és una baixesa política molt
barroera. Van fer època les declaracions de ja fa una dècada d’un dirigent
qüestionant-ne l’existència tot apel·lant a un cosí seu catedràtic. Va cloure el
parlament dient que l’assumpte “no es pot convertir en el gran problema
mundial”. Quelcom que en Trump ha ratificat –no així els acords internacionals-
menystenint la realitat malgrat els efectes devastadors que el país que
dirigeix ha sofert en diverses ocasions.
Com demanen els Goigs de Ral dedicats a la
Verge de Gràcia: “Doneu-nos pluja suau quan el poble la demana”. La meteorologia
democràtica és una disciplina que està encara per verificar. Mentre, podem
passejar en processó els sants del sentit comú molt lligats a la pervivència
dels causants del desastre global.
