Mandra existencial.

La veritat és que no sé de què parlar. Una mandra existencial, com una al·lèrgia de primavera, s’ha instal·lat a les raconades dels dies i no és per manca d’anècdotes. Hi ha una collita molt abundant d’històries que caduquen, però, a la velocitat dels iogurts naturals. Per oblidar-les. Poques, alguns titulars perviuen i acabaran als catàlegs, als aparadors dels fets històrics. Quins? Vés a saber. Les coses més importants poden passar desapercebudes o camuflades enmig del soroll mediàtic. Poques coses ens enlluernen ja. Tot semblaria possible o fa l’efecte de poder-ho ser. També allò improbable. Que li ho preguntin al Barça! Aquest vespre el president de la Generalitat de Catalunya penjava una creu de Sant Jordi al coll d’en Messi. No així a la Núria de Gispert que amb la renúncia –per un cop de dit mal donat i en mala hora- s’ha estalviat d’acotar-hi la testa. 

Una mandra existencial em bressola en l’allau de declaracions i actes polítics en campanya que m’ha tornat immune per sobreexposició –com la penicil·lina- a les diverses grandiloqüències sobreactuades. Afarta assistir al descrèdit d’alguns pares de les pàtries, la propaganda embafa i les promeses amaren la credibilitat i engreixen l’escepticisme. No en sortim d’una per caure en l’altra. Continuarà i potser podrem posar als prestatges del ridícul i de la incredulitat més inversemblant alguns afers als quals no m’acabo d’acostumar. Havíem estat tan moderns i tan olímpics que m’he de fregar els ulls ben fort per deixondir-me del miratge –ben real- que les circumstàncies dels temps es comporten. 

Una mica esgotats, avorrits per l’acció previsible dels arguments en aquest joc de trons que no s’acaba de resoldre, hi ha qui cerca l’exili breu d’una tarda a la tres vegades immortal Girona, la ciutat florida que viu l’edició amb l’amor propi pansit per la davallada a segona divisió si una alineació astral al món de la pilota no obra un miracle dels d’abans. Una temporada amb més espines que no pas de roses blanques ha convertit l’escala de la catedral gironina en metàfora inexpugnable carregada de flors -i també de mosques vironeres-. 

Enmig, l’astorament i la reflexió que es comporta, la mort sobtada de l’Alfredo Pérez Rubalcaba. Massa jove encara i per meditar-hi. No som ningú, -com deia aquell- avui hi som i demà ja no! Serà una figura enyorada que grimpava pels tabernacles de l’oratòria amb un mestratge sense massa deixebles al pati del parlamentarisme vigent. Un senyor de les formes que han exposat perquè se sàpiga que a Espanya s’enterra bé, amb llargues cues de ciutadans afligits, o simplement xafarders, acomiadant-se’n. En pau descansi! Sempre he pensat que als funerals també hi assisteixen els adversaris, no m’atreviré pas a titllar-los d’enemics. 

Esgarrifós! Una adolescent de 16 anys a Malàisia s’hauria suïcidat per la via democràtica després d’una consulta a través de les xarxes socials. El 69% de la mostra de companys o “amics” de l’aplicació enquestats per la nena han estat a favor de la “mort”. Certament una notícia esborronadora. La resposta a la pregunta “Realment important, ajudeu-me a triar D [death] / L [Life]”, va consistir a fer-los cas.

Sense foragitar l’ambient luctuós del tot és notícia la presumpta mort política del candidat a presidir el Senat, el Sr. Iceta, que alguns ja donen per consumada. Mort i enterrat “nada más” com el cadàver polític d’en Rascayú què faràs tu. A la negativa per votació al Parlament de Catalunya, el posat dolgut –rabiüt- és la conseqüència a una manca de “cortesia” insòlita. El mateix savi venerable de les premonicions, el de l’avui hi som i demà ja no, pronosticava que les processons acostumen a tornar al lloc d’on han sortit. Al senador -in pectore- frustrat més desimbolt de la sala de ball avui li han masegat sense cap mena de deferència l’ull de poll. Comprovada la velocitat de creuer, el que han trigat a bescanviar-lo, la maniobra esdevé un sospitós assaig entre balladors festejant la presidència de la cambra alta.   

Aniré acabant abaltit per la remor existencial constatant l’obvietat d’una enquesta en la qual hi han participat més de 40.000 estudiants de grau i de màster de vint universitats. L’estudi pretenia conèixer les condicions de vida dels estudiants i proposar mesures universitàries que afectin la diversitat, l’equitat i la qualitat. Cap novetat al front pel que fa al reclutament dels candidats perquè la universitat està lluny encara de ser equitativa en la seva composició social, ja que un 40% de la població adulta té un nivell formatiu baix, però els fills d’aquests representen només el 22% del total que cursen estudis superiors. L’ascensor social és molt lent i sovint té penjat un cartell de “No funciona”. 

Ara sí. Acabo! Remato –ben trobat!- amb una notícia d’abast i conseqüències globals –que impressiona més-. Una missió científica d’un submarí ha baixat a la fossa de les Marianes, el forat més profund al mig del Pacífic. Al forat més tuguri aquàtic dels que es fan i es desfan, gairebé onze quilòmetres en la fosca regió abissal s’hi ha constatat l’existència d’espècies marines desconegudes, s’haurà de verificar si poden ser ingredients exòtics en una paella i, per tant comestibles. Tot al seu temps. La sorpresa decebedora ha estat la troballa, a més de les presumptes espècies per a una sopa de peix ben bona, d’embolcalls diversos de plàstic. La civilització ja ha arribat abans que la presència humana al desguàs dels oceans.