Vivim en una zona de la ciutat que gaudeix del
privilegi de poder escoltar el rugit dels lleons i d’altres ferams que hi tenen
la dispesa pagada -en captivitat, això sí-. Alguns vespres segons la lluna i a
les matinades quan el sol comença a treure el nas per l’horitzó el concert de
la natura reclamant l’esmorzar és un cant –o un lament- a la vida que copsa, fa
goig –o encongeix l’esperit- de sentir-los tan propers o empresonats. Són el
contrapès al soroll del camió de la brossa, al motorista en zel o a la
imperícia d’un avi aparcant mentre crema embragatge i accelera sense aturador.
També és l’hora quan els lleons inconfusibles
anuncien que comença la pel·lícula de la Barcelona nocturna just apagats els
semàfors i encesos els grills. Aquesta primavera se’ns ha instal·lat una merla
a la barana de la galeria que fa goig de sentir i de veure, com saltironeja
atlèticament amb més gràcia que les cotorres argentines, les okupes que han
colonitzat les palmeres urbanes properes. A la barbacana del bloc de pisos veí
les orenetes ja han començat les obres refent el niu tot reclamant els espais
en competència pels insectes amb els dragons, un luxe de decoració modernista
viva per a làmpades d’exterior, que encara no han sortit dels cataus hivernals.
El zoo o el parc, com l’anomenàvem els de
poble, era un pretext de cap de setmana per distreure les criatures. Les
visites periòdiques entretenien la mainada any rere any mentre s’estiraven a
l’àlbum casolà dels retrats contrastant-los amb el coll d’una girafa o la
trompa de l’elefant que reclama una almoina comestible. No m’oblido de l’era Floquet de Neu, el protagonista per
excel·lència d’obligada visita encara que només ens correspongués amb la
indiferència malcarada i estàtica de les estrelles protagonistes. Aquell mico
era un Buda de la selva emblanquinat. Un senyor comparat amb l’assemblea de
cosins germans de cul pelat i obscè que campaven en una mena de fossar proper.
Les criatures de fa un quart de segle encara recorden l’orca Ulisses, l’Esther
Williams barcelonina de la natació sincronitzada –i comprimida- que se’n va
anar a fer les Amèriques.
El ple municipal ha acordat un canvi radical
al parc zoològic de Barcelona, tindrà, d'entrada, menys espècies i només
reproduirà en captivitat les que tinguin un pla específic que ha de comportar
la seva reintroducció a la natura. Esdevindrà un referent amb voluntat de
conservar prioritàriament les espècies mediterrànies. Això vol dir que un cop
es morin –o es derivin a refugis– alguns animals actuals, el Zoo deixarà de
tenir espècies com els elefants o els dofins. Des d’ací, mentre els sento
encara rugir, permeteu-me manifestar la meva simpatia i solidaritat amb aquest
geriàtric per a lleons amb implants per ullals i els desitjo un final ben feliç
i, per damunt de tot, ben lleuger quan els arribi el moment del traspàs. Jo us
trobaré a faltar si és que aquesta espècie es veu afectada per la renovació de
l’espai.
Ja que no em considero pas un cronista
autoritzat per qüestionar la vida del quisso urbà en contrast amb el gos de
paller que, sense gavardina, atalaia guineus i estels a les nits fredes,
m’afegiré a la reflexió recent sobre la literatura tradicional infantil –la Caputxeta inclosa- respecte dels
exemplars que reprodueixen patrons sexistes estereotipats i s’estalvien de
fomentar la igualtat de gènere. S’haurà, també, de reescriure el Zoo d’en Pitus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada