Urnes.

El dia després del dia “D” en afers electorals, entès el dia “D” com l’endemà d’haver-se obert les urnes, té un punt similar a la gestació prèvia al naixement d’un pacte si no s’ha assolit una majoria suficient. Alguns ginecòlegs, llevadores i comadrones expertes ja veuen a venir que la cosa es pot tòrcer. La voluntat en campanya de vèncer amb autosuficiència per governar sense crosses i en solitari s’estronca per una manca d’asèpsia no sempre possible. Una lleu falta d’oxigen, certs problemes de mobilitat a causa d’uns galindons, dolor espès de cervicals o la presència de microorganismes patògens comporten que l’autisme polític, sense pactes, sigui rar i molt difícil d’assolir. És la grandesa de la festa de la democràcia on freqüentment s’han de conjuminar els resultats amb d’altres afinitats acordades per al repartiment de les responsabilitats sense massa disputes. 

Decidir a qui votar és tot un exercici de meditació. Precisament per això, en el calendari electoral, s’hi va fixar amb molta intenció la diada de “reflexió” prèvia al dia “D” establint així un període de deliberació en cas de dubte. Reflexionant el faig, a aquest dia de cavil·lació, si ja ho tens molt clar i decidit, una jornada no laboral electoralment parlant que els convençuts, els afiliats i els simpatitzats ferms dediquen al lleure. Qui aprofita per caçar bolets, per a una costellada en petit comitè sense els cagadubtes a triar la papereta o per visionar els capítols pendents de Joc de Trons. O per patir, com en aquest cas, la desfeta del Barça en la final de la copa de sa majestat el rei a terres andaluses. A qui xiulava el personal? 

Aquells no incondicionals a una formació política, els no categòrics sense un vot de pedra picada, empren la diada de reflexió a això. A fer-hi tombs, a repassar i a contrastar els programes electorals amb un llapis vermell molt atents al detall. Són el que, tornant al símil del part electoral, estan alerta dels possibles pactes. Els que tenen present quina criatura poden portar al món aquells pares que s’odiaven amb tanta vehemència abocats ara, per necessitat i per una ciàtica percentual, a dir el “sí” ja sigui pel civil, per l’església o per cohabitar en pecat. 

L’alcalde d’un poble petit m’explicava amb certa resignació emprenyada com va perdre per un grapat de vots –no arribaven a la dotzena- la reelecció. Entabanant una família nombrosa hauria vençut l’adversari! Essent fàcil el recompte del cens d’aquell llogaret no entenia com tot el poble, amb comptades excepcions sabudes, l’aturaven pel carrer o al cafè de la plaça major els dies de mercat setmanal per confessar-li la recança, la injustícia i, sobretot, per sostenir que ells l’havien votat. Deia aquest batlle descavalcat que, si tots els que van assegurar que li havien fet costat haguessin dipositat la papereta a favor seu, hauria obtingut una majoria absoluta ben folgada. Abatut, ho anava recomptant i rumiant, però els números no sortien. 

El ritual dels recomptes té quelcom de dispensari on guarir les angoixes acumulades durant la campanya. L’obertura de les urnes és el moment amb més intriga i més emocionant per com poden fluctuar els resultats. Un mercat de Calaf electoral on enlloc de glaçar-se les paraules s’hi congelen els resultats fins que els sol dels acords i dels focus mediàtics els descongelen posant-los a lloc. Mentre, entre els discursos que es desglacen alhora i els crits dels que han de parlar i no poden fer-se sentir, en resulta un xivarri i tanta confusió que no hi ha manera d’entendre-ho.

Així que l’atmosfera es va temperant, gairebé acabada l’aritmètica dels percentatges, esclata un garbuix de missatges que costen de destriar i de saber qui els emet. “Lamento que només parli en clau independentista”. “Un govern en minoria no ha sigut el millor per a la ciutat”. “Hem de fer autocrítica després dels resultats”... Un aiguabarreig ja no de promeses sinó d’intencions. “Em desvincularé si pacten amb l’ultradreta”. "L'únic partit que ha millorat els seus resultats respecte al mes passat". “Faré servir l'exemple andalús en positiu allà on pugui”. “No penso dimitir però el meu càrrec és a disposició de les bases”. “Verds i joves som els qui millor hem entès que no es combat el discurs de la por amb més por. És la política de l'optimisme”. “S’haurà d’analitzar l’estatus jurídic dels dos candidats electes a fi de decidir si poden o no poden, o de quina manera poden, exercir la tasca parlamentària a Europa per a la qual han estat elegits”... A estones el punt de desgel coincidia i esclataven alhora els anuncis, solapats uns amb els altres. 

Passada la mitjanit alguns encara reflexionen intentant esbrinar la paternitat i el sexe del pacte perquè també és el moment punyent dels penedits. I d’altres, com l’alcalde del meu poble, recompten adhesions que no belluguen el resultat final. Entre el regust aspre de la victòria hi ha qui s’exhibeix en la dolça derrota, com l’anomenà un president del govern allà pel segle passat. 

Un tritlleig de campanes haurà d’anunciar la bona nova i la data del bateig al qual hi serem convidats entre la parentela llunyana -també la dels afligits-.