Foc a la Ribera d’Ebre.

La impotència davant de la fúria dels elements ens ressitua, ens fa adonar de com de minúsculs i de desemparats estem quan la còlera de la natura ens fueteja. La terra tremolant, el vent esbufegant, l’aigua fora de les lleres o el foc devastador són els elements terrenals i corruptibles davant del que a l’antiguitat anomenaven la quinta essència que configuraria, segons aquells savis, la cosa celestial integrada per una substància presumptament més elevada i immutable que no es cremava ni era vulnerable als diluvis universals. 

Ara mateix la Ribera d’Ebre crema. Un foc terrible arrasa el bosc, els conreus, les oliveres i els masos en un context climatològic molt advers. Les altes temperatures i la sequera propicien el desastre literalment infernal que abrasa aquests indrets. Imatges esfereïdores que ens posen la pell de gallina tot i contemplar-les des de la distància prudent i confortable rere d’una pantalla. Ens acosten l’allau de dades, d’efectius, les previsions de tota mena i la impotent imatge colpidora d’aquelles persones que viuen pendents dels estralls, de veure com les seves cases, el bestiar i els seus camps esdevenen brases rere de les flames.

Cap al migdia amb l’herba seca, eixarreïda pel sol impecable que hi cau de ple, n’hi ha prou amb una guspira –només una!- perquè la columneta inicial de fum evolucioni ràpidament i furiosa cap el desastre. Un instant només perquè la taca de foc prengui dimensions i s’estengui afavorida pel vent que la foguera incontrolada propicia. Volubles corrents d’aire lluitant i alenant l’infern en què es converteixen el sotabosc i els matolls. Com una taca incandescent d’oli roent es va propagant i enlairant. Els pins són teies farcides de reïna que es van escalfant fins que esclaten en udols sobtats per la combustió. Arbres extraordinàriament inflamables coronats per les flames rostint-los dels quals es poden desprendre letals projectils que, impulsats per la fúria de l’incendi o pel vent, poden ultrapassar tallafocs i camins. 

A l’horitzó el fum espès, la pudor de cremat i les volves de cendra constaten la magnitud del cataclisme. L’esforç de les persones que volen barrar-li el pas per acorralar la fera i extingir-la és heroic. Les imatges planes en alta definició són incapaces de contagiar-nos l’angoixa de l’ofec, la calor insuportable sota dels vestits que ens han de protegir d’aquesta pesta estival. Apagar la frontera de la immensa foguerada de Sant Joan és quelcom èpic. Quants pagesos mal equipats amb els dies no canviaran la pell de les cames com les serps perquè enmig de la ràbia valenta s’hi arrisquen sense mirar massa prim.

I quan, després de la batalla, s’ha vençut al foc, perquè ho ha devorat tot o s’ha aconseguit d’apagar-lo, l’escenari immediat és quelcom terriblement trist, desolador. Lúgubre. Ni un bri verd enlloc. Cap ocell que canti. Les closques també descolorides dels cargols rostides i buides. És una immersió real en blanc i negre apocalíptica. Els esquelets dels arbres amb els braços i les branques alçats, com si abans del desastre s’haguessin rendit tot suplicant clemència. Escorces i soques que encara treuen fum. Es percep l’escalfor última de la terra amb un alè moribund coberta per una capa de cendra. Caminant pels espais bèl·lics dels elements incontrolats encara ens sentim més exposats. 

Del dantesc episodi -que no puc esborrar- en recordo la imatge d’aquell avi convertit en una figura més grisa encara que el paisatge. L’única nota de color la hi dibuixaven els dos reguerons de llàgrimes i pena que es precipitaven galtes avall.