1, 2, 3...

La televisió era en blanc i negre quan es va emetre per primera vegada l’1, 2, 3 del Chicho Ibáñez Serrador l’any 1972, just quan començà l’emissió en color a l’Espanya –tan grisa- d’aquells anys. No va estar fins el mundial de futbol del 1982 quan majoritàriament en moltes cases particulars es van introduir els aparells en color per veure el taronja xiroi del Naranjito, la mascota rodanxona més pròpia per empaitar a cops de peu que no pas per esprémer-ne el suc. La transició d’una pantalla a l’altra va tenir un punt enginyós amb uns adhesius de plàstic transparents amb franges de color, verda groguenca i blava, que segons què emetien s’hi esqueien fent patxoca tot i que no aconseguien d’acolorir les línies vermelles que tenia molt nítidament dibuixades el règim.

Panxudes televisions d’un sol canal, banyudes, i amb un eixam permanent que guspirejava, també quan perdien el senyal d’emissió. Els vidents entesos en electrònica hertziana sentenciaven –Ve d’ells! –mentre es contemplaven aquella meravella de tecnologia punta tot auscultant les artèries, les banyes i el cor de l’aparell per assegurar el diagnòstic amb autoritat –És de Madrid! –assenyalant el culpable sovint castigant a l’aparell amb uns copets amables. Els infants respiràvem alleujats perquè el problema no era d’aquella televisió en concret sinó que es tractava d’una epidèmia que tenia l’epicentre a Madrid i s’estenia fins al Cap de Creus. En alguna interrupció d’aquestes l’entès recomanava de treure els serrells decoratius, com la Marilyn feta a ganxet que revestia una ampolla d’anís buida o un brau de plàstic amb banderilles que l’entapissaven perquè podien causar interferències. 

A finals dels seixanta i principis dels setanta gaudir d’un aparell de televisió era un luxe que cohesionava el veïnat. Els grans esdeveniments aplegaven un públic divers i agraït. Els partits de futbol, els festivals d’Eurovisió. La mítica arribada de l’home a la lluna. Llavors teníem la capacitat per sorprendre’ns sense estrenar o en rodatge i no parlo només de la primera vegada que vam veure funcionar un televisor. Quina meravella! Quelcom que les criatures actuals no podran recordar perquè han nascut bressolades entre pantalles. Quelcom similar a quan ens enfilaven en un vehicle essent plenament conscients de l’avenç amb rodes que es comportaria la vida des d’aquell precís instant inicial. 

La capacitat per estabornir –alienar deien els crítics- era poderosa. El futbol i les curses de braus sortien dels estadis i de les places per arribar als menjadors. Es podia prendre cafè amb el Cordobés executant un temerari salt de la granota a un pam del nas. Recordo una àvia que mantenia acalorades disputes amb els presentadors. Vivia ben capficada per si havia de fer-los la vida. Mantenir aquelles multituds la neguitejaven de veres.

Reina por un dia. Un millón para el mejor... congriaven audiències de rècord absolut. Llavors TVE era la millor –i única- televisió sense cap mena de competència. Haurien de passar dècades, fins el 1990, perquè la lluita pel predicament audiovisual es convertís en quelcom vital per als programes que competien alhora. Mentre no van arribar les Mama Chicho, un devessall epidèrmic de pneumàtiques amb molta bellugadissa i pla curt, no es podia triar i el comandament a distància no tenia massa utilitat. 

En aquell monopoli estatal, però, hi havia programes que van destacar i han esdevingut un referent. El programa 1, 2, 3... responda otra vez n’és un exemple. Es va emetre durant deu temporades intermitents. Don Cicuta, la carbassa Ruperta, Los Tacañones, els ballarins, les hostesses comptables, els apartaments a la Manga del Mar Menor o els cotxes que es podien guanyar en aquell concurs espectacle creat per l’Ibáñez Serrador, el mag que ens acaba de deixar, ens van captivar. 

Aquests dies l’actualitat i l’espectacle polític carregat de carbasses pampallugueja en alta definició a les pantalles ultra planes –anorèxiques- que ens permeten assistir al desconcertant miracle de com unes línies vermelles van evolucionant cap al rosa tirant a fúcsia des d’una renovada grisor ambiental.