La televisió era en blanc i negre quan es va
emetre per primera vegada l’1, 2, 3
del Chicho Ibáñez Serrador l’any 1972, just quan començà l’emissió en color a
l’Espanya –tan grisa- d’aquells anys. No va estar fins el mundial de futbol del
1982 quan majoritàriament en moltes cases particulars es van introduir els
aparells en color per veure el taronja xiroi del Naranjito, la mascota rodanxona més pròpia per empaitar a cops de
peu que no pas per esprémer-ne el suc. La transició d’una pantalla a l’altra va
tenir un punt enginyós amb uns adhesius de plàstic transparents amb franges de
color, verda groguenca i blava, que segons què emetien s’hi esqueien fent
patxoca tot i que no aconseguien d’acolorir les línies vermelles que tenia molt
nítidament dibuixades el règim.
Panxudes televisions d’un sol canal, banyudes,
i amb un eixam permanent que guspirejava, també quan perdien el senyal
d’emissió. Els vidents entesos en electrònica hertziana sentenciaven –Ve
d’ells! –mentre es contemplaven aquella meravella de tecnologia punta tot
auscultant les artèries, les banyes i el cor de l’aparell per assegurar el
diagnòstic amb autoritat –És de Madrid! –assenyalant el culpable sovint
castigant a l’aparell amb uns copets amables. Els infants respiràvem alleujats
perquè el problema no era d’aquella televisió en concret sinó que es tractava
d’una epidèmia que tenia l’epicentre a Madrid i s’estenia fins al Cap de Creus.
En alguna interrupció d’aquestes l’entès recomanava de treure els serrells
decoratius, com la Marilyn feta a ganxet que revestia una ampolla d’anís buida o
un brau de plàstic amb banderilles que l’entapissaven perquè podien causar
interferències.
A finals dels seixanta i principis dels
setanta gaudir d’un aparell de televisió era un luxe que cohesionava el veïnat.
Els grans esdeveniments aplegaven un públic divers i agraït. Els partits de
futbol, els festivals d’Eurovisió. La mítica arribada de l’home a la lluna. Llavors
teníem la capacitat per sorprendre’ns sense estrenar o en rodatge i no parlo
només de la primera vegada que vam veure funcionar un televisor. Quina
meravella! Quelcom que les criatures actuals no podran recordar perquè han
nascut bressolades entre pantalles. Quelcom similar a quan ens enfilaven en un
vehicle essent plenament conscients de l’avenç amb rodes que es comportaria la
vida des d’aquell precís instant inicial.
La capacitat per estabornir –alienar deien els
crítics- era poderosa. El futbol i les curses de braus sortien dels estadis i de
les places per arribar als menjadors. Es podia prendre cafè amb el Cordobés executant
un temerari salt de la granota a un pam del nas. Recordo una àvia que mantenia acalorades
disputes amb els presentadors. Vivia ben capficada per si havia de fer-los la
vida. Mantenir aquelles multituds la neguitejaven de veres.
Reina
por un dia. Un millón para el mejor... congriaven audiències de rècord absolut.
Llavors TVE era la millor –i única- televisió sense cap mena de competència.
Haurien de passar dècades, fins el 1990, perquè la lluita pel predicament audiovisual
es convertís en quelcom vital per als programes que competien alhora. Mentre no
van arribar les Mama Chicho, un devessall
epidèrmic de pneumàtiques amb molta bellugadissa i pla curt, no es podia triar
i el comandament a distància no tenia massa utilitat.
En aquell monopoli estatal, però, hi havia
programes que van destacar i han esdevingut un referent. El programa 1, 2,
3... responda otra vez n’és un exemple. Es va emetre durant deu temporades
intermitents. Don Cicuta, la carbassa
Ruperta, Los Tacañones, els
ballarins, les hostesses comptables, els apartaments a la Manga del Mar Menor o
els cotxes que es podien guanyar en aquell concurs espectacle creat per
l’Ibáñez Serrador, el mag que ens acaba de deixar, ens van captivar.
Aquests dies l’actualitat i l’espectacle
polític carregat de carbasses pampallugueja en alta definició a les pantalles
ultra planes –anorèxiques- que ens permeten assistir al desconcertant miracle
de com unes línies vermelles van evolucionant cap al rosa tirant a fúcsia des
d’una renovada grisor ambiental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada