Material sensible.

Els procediments en la justícia vénen carregats de formulismes, de primmirats rituals que l’engreixen tant que la converteixen en un monstre rabassut de caminar flegmàtic i amb la closca negre com una toga de xarol. Els fets, les lleis que els regulen, les consideracions i, finalment, la resolució que en aquest cas ha trigat un any i mig. El jutge d'instrucció 7 de Martorell ha arxivat totes i cadascuna de les querelles contra els nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca acusats “d’humiliar” -segons la fiscalia- els alumnes que són fills de guàrdies civils l’endemà de l’1-O. 

Arribats a aquest punt s’hauria acabat si no fos perquè els judicis i les sentències, amb els legítims recursos, esdevenen un peix que es mossega la cua. Tornem-hi! Som-hi una altra vegada! I la màquina, més esgotada encara, torna a esbufegar a pas de tortuga i a ritme de termini. No s’ha acabat el via crucis judicial perquè l’Associació Espanyola de la Guàrdia Civil –sense toga, però amb capa i tricorni xarolat- insisteix a presentar un recurs contra la decisió, quelcom que també podria reprendre la fiscalia en els propers dies. Com fa la dita jo em decanto per “tingues plets i els guanyis!”.

Marejat el peix de tant mossegar-se la cua, si esdevé que els professors d’El Palau en surten sense causa, qui es disculparà mirant-los a la cara. Quin eco mediàtic tindrà la resolució suprema exculpant-los, de produir-se, després de tots els recursos possibles? Aquells que en van esbombar els noms i les fotografies demanaran perdó? Els defensors de la justícia, els que acaten les sentències d’ofici, sortiran en tromba a desdir-se de les greus acusacions? Esborraran i rectificaran la sentència que donaven per consumada? Caldrà estar atents a les reaccions en aquest sentit, però em temo que seran molt escadusseres o nul·les.  

Què respons a un alumne l’endemà que el centre escolar ha estat “legítimament” vulnerat. Com expliques a una criatura que les portes s’han d’obrir i tancar amb cura per no trencar els vidres, sense cops, amb delicadesa? Què els dius quan el material escolar ha patit els estralls propis d’una batalla campal o quan els arxius acadèmics, empastifats pel sabó de rentar plats, llisquen malmesos pel terra de la secretaria, per exemple. Amb quina autoritat els exigeixes que no s’empentin mentre fan cua a les escales de l’escola després de les colpidores imatges difoses a bastament?  

En el procés del cas El Palau es “va aprofitar la classe per expressar la seva opinió sobre uns fets concrets, exclusivament sota el seu punt de vista” i “no va parlar als alumnes ni dels valors de la Constitució ni de l’obligació dels ciutadans d’acatar la llei”. Em pregunto com es lliga la Constitució amb trencar vidres a cops de maça o a desencallar accessos i escales amb un zel i un excés expeditivament esborronador. Com ho raones pedagògicament i raonable a un adolescent amb un mínim de sentit crític l’endemà quan els desperfectes encara bateguen mentre gargoteges integrals trigonomètriques en una pissarra negra de xarol. 

Difícil. Aquest centre de Sant Andreu de la Barca es convertí en un avís per a navegants fluvials d'aritmètiques elementals i cartilles de cal·ligrafia. Una lliçó aplicada respecte de com tractar constitucionalment els “murs humans violents” i de com tapar la boca als professionals de l’educació/ensenyament massa bocamolls. Tots muts amb la llibertat de càtedra a la gàbia. Ha alenat en l’atmosfera recent de les aules un neguit d’arrels nostàlgiques enxarolades que alguns encara recordem.