Llunàtics.

Que et demanin què feies i on eres el dia que es compleixen 50 anys d’una efemèride és tot un indici que ens porta, en conseqüència, a deduir que ja tenim un màster de desenvolupament personal reconegut. El màster de la vida que hem cursat dia a dia amb més o menys fortuna ens aboca a la nostàlgia de quan encara podíem lluir margarides al serrell. Mig segle més i tots calbs, si la caiguda del pèl no us ha atrapat encara. Un indicador ben visible de com de certa és la contundència de la gravetat. L’aritmètica implacable del calendari es comporta, per si no fos suficient, que per recordar un fet històric de fa cinc dècades s’hauran hagut d’esfullar uns quants anys més, els que calen per ser conscient del moment singular. No us esforceu que no us revelaré pas l’edat, en tot cas us adverteixo que, per un rampell de preadolescent acomplexat, me’n posaria alguns de més. 

Ai, la gravetat! O si preferiu la gravitació terrestre. El gran repte, aquell petit pas de gegant per a la humanitat no va estar res més que la temptativa a no haver-se de sotmetre al seus efectes. Per això, fixeu-vos-hi, els tres tripulants ja lluïen unes entrades galopants al front, autèntiques pistes d’aterratge en el cas d’haver d’avortar la missió que avala el motiu d’aquesta evasió atmosfera enllà. Només astronautes calbs precoços gosaven embrancar-se en una temeritat com aquella perquè sostreure’s a les lacres gravitatòries és trobar el secret de l’eterna joventut. Que res no decaigui o es gronxoli sense la turgència vital de quan som –érem- joves i immortals. No se’ns hi havia perdut res a la lluna. Es tractava de contenir i vèncer la contundència aplomada de la Terra tot saltironejant com una cadernera astral burleta, unes imatges que ja pagaven tots els esforços. El temps no el vam poder aturar, però la gravetat, una estoneta, sí. 

Amb els anys, verificada la tossuderia gravitatòria que rovella i ens desgavella la còrpora, us estalviaré el catàleg detallat dels efectes esgarrifosos, la cosa va tenir efectes més desoladors pel que fa al vessant espiritual de les creences. L’ànima que s’alimenta de la fe també en va sortir qüestionada. L’home arribava al primer replà del cel i enlloc no es veien els estols angelicals als quals els pertocava de ple dret el paper de figurants en aquell primer relat cinematogràfic. Encara veig la cara de sorpresa i d’incredulitat del capellà que impartia la catequesi quan l’escolà talentós li va demanar –Mossèn, on són els àngels? 

On érem aquell dia just fa 50 anys? Al llit, la majoria clapant com angelets a qui no havien convocat com a tropes celestials alades al plató lunar, aliens a la importància del que succeiria just a la matinada. Estic per assegurar que aquella nit, abans d’encomanar-nos –nosaltres mateixos i els astronautes- a l’àngel de la guarda en particular vam intentar detectar la lluna. Localitzada en la immensitat infinita de l’espai vam ser incapaços de veure aquell coet que rondava proper al satèl·lit. El dubte orbitava confirmant la convicció de l’avi que no estava per camàndules. 

L’avi ja era un visionari, podia haver estat el profeta dels terraplanistes actuals. Tot plegat, cosa de llunàtics que ens volien prendre el pèl.