El dia "D".

Les tempestes fan estralls i desllueixen les festes majors de setembre. Per fortuna la tamborinada elèctrica amb què vam començar la setmana no va comportar els formidables aiguats que anunciaven els homes del temps a la costa central catalana. No ha estat així, malauradament, al llevant peninsular on la gota freda descarrega amb una fúria estremidora. 

Pendents de les prediccions per a la Diada durant tot el matí de dimecres, TV3 sovintejava l’actualització de les previsions per encertar –com ho fa fer- respecte de l’estat de la cosa meteorològica en relació a la tarda, per si se’ns amararia la samarreta i si se’ns esvairien la pancarta i l’estelada. Era fonamental saber si ens remullaríem o si sortiria el sol perquè el temps podia condicionar l’assistència a la gran manifestació de la Diada. Les previsions dels sequaços del Tomàs Molina comprometien, prestigi professional al marge, quelcom més fonamental per a un exèrcit que podia no acudir al camp de batalla no per covardia sinó perquè plouria.

Deixo la polèmica d’aritmètica aplicada al nombre de participants a la manifestació d’enguany als de ciències. Faig constar, però, la variable de la incertesa que va incidir en l’assistència atribuïble als meteors que cauen del cel i als desenganyats. El dia es va llevar lleig i va deslluir l’ofrena a en Rafael Casanova mentre retrunyia entre cruïlles una tronada d’himnes. Surava la grisor anunciada, el desencant i el cansament mentre la cridanera col·lecció de samarretes va envaint massa prestatges edició rere edició amb la promesa que enguany serà l’últim. 

La pluja de primera hora, les ràfegues de vent posteriors i el sol que finalment va treure el nas migdia enllà van esdevenir un escenari ben apropiat ja que es va correspondre amb l’estat d’ànim d’aquest any. Del desencís previsible a certa esperança renovada. Una mica com a les portades d’alguns diaris el dia després del dia “D”. Dels carrers molls a les manifestacions eixutes amb què il·lustren el fracàs de la trobada a les rotllanes plenes com un ou i el carrer de gom a gom. Una gentada! Del pacifisme familiar i festiu habituals a les reprovables agressions puntuals a determinada premsa existeix tot un ventall d’arguments segons la càmera amb que ho retratem i el llapis gruixut amb que ho glossem. -Quants dius que hi van anar? 

En el pla personal, a casa, també ha estat una diada excepcional perquè en aquesta ocasió vaig gaudir d’un convidat particular. Es va escaure que un amic d’adolescència, des que vam coincidir a l’altiplà i vam compartir els cels metàl·lics de la transició al Madrid d’aquells anys, havia anunciat que vindria a visitar-nos. Va aparèixer a mig matí per compartir l’àpat i la manifestació a la Gran Via. Un repte! Ell no havia triat el millor dia per visitar la Barcelona captiva de les ordes independentistes. I jo ho tenia espès per no destrossar aquella beatífica imatge amb què et bategen aquells que postulen l’empatia amb la sentència del “no pareces catalán”. Tot se’n podia anar en orris! 

Deu ser que el meu amic estava al cas –i s’anticipava- de l’informe que el CIS ha publicat tant oportunament just abans de la previsible nova convocatòria d’eleccions generals. Pel que fa a les percepcions un percentatge molt significatiu dels enquestats responen que la “desconfiança” tenyeix la seva visió sobre la política, seguida de “l'avorriment” arrebossat per la “indiferència”. Mala peça al teler. Jo em vaig explicar dient que una bona part dels manifestants reclamaven que els polítics catalans també recuperin la brúixola. 

La curiositat per viure la Diada en directe, suposo, va propiciar que féssim un tomb matinal pel passeig de Lluís Companys, una foto davant del monument d’en Rafael Casanova navegant entre ofrenes florals i a assistir a la manifestació de la tarda. També el vaig ubicar entre el Palau de Justícia encerclat per les tanques i l’escola veïna que protagonitzà unes imatges terribles de les càrregues policials durant l’1-O. Cerc que el que més el va sobtar va estar l’absència de barricades, de fogueres i de la violència demonitzada amb què alguna premsa dibuixa la Catalunya tràgica. Assetjats pels dimonis independentistes va gosar de profetitzar respecte del nombre de contenidors cremats durant la manifestació que l’endemà alguns penjaran a l’aparador informatiu. 

No sé si vaig estar capaç de fer-li entendre el per què d’aquesta desafecció i la voluntat d’esdevenir república de una part significativa de la Catalunya cansada del tractament que rep. Tanmateix, desconec les previsions que els homes del temps polític emetran respecte de la gota freda que la sentència del judici pot tornar a revifar. 

Just el dia després del dia “D” l’escola s’ha tornat a omplir de futur.