Tsunami amb espardenyes.

Les boles de vidre per endevinar el futur –o el present- a la rodalia de la Moncloa no deuen funcionar a causa d’enigmàtics fenòmens que tenen a veure amb una conxorxa astral que les inhibeix. Ja fa més d’una dècada un president va informar que “jugàvem a la Champions”, la lliga màxima de l’economia mundial, mentre una severa fractura de l’escorça al món de les finances va obrir una falla entre els seus peus que deixava entreveure les flames i se sentia la pudor de sofre de la crisi que ens va socarrimar. 

Aquest dilluns un altre president en funcions de la Moncloa ha anunciat que comença una nova etapa. Hi haurà alguns dies –declara- en els quals assistirem als darrers espeternecs i a la feixuga ranera última d’una etapa superada. La fita i la predicció responen a la publicació de la sentencia del Marchena i els seus sagals. Es tancava, segons els president en funcions, un procés judicial exemplar que confirma el naufragi d’un procés polític que ha fracassat en l’intent d’obtenir el suport intern i el reconeixement internacional. Estic per recomanar de canviar les piles a la bola de vidre de la Moncloa i, tanmateix, espero que les previsions electorals albirades en la decisió de convocar noves eleccions les hagi verificat abans en d’altres sistemes d’auguri més fiables com el vol o el grallar de les gavines, per exemple. Hi deu haver gavines a l’altiplà?

El rebuig i la resposta interna a la sentència ha estat aclaparadora, senyor president. Les marxes per la llibertat han estat un exercici –així de literal- que ha portat als atzarosos atletes a fer una caminada de resistència per etapes que es podria homologar. Només d’anar de casa al Passeig de Gràcia vaig poder valorar l’esforç d’aquesta marea peripatètica que a la manera d’un tsunami amb espardenyes va desbordar Barcelona. Quina gentada! Vaig romandre aturat i proper a la meta ja que era impossible d’arribar a l’epicentre de la convocatòria. Es detectava sense errar-la com de coixos, esborrats i cansats s’acostaven els expedicionaris de comarques. Satisfets, orgullosos i suats es delien per explicar les hores de camí que carregaven a les cames. Majoritàriament se’ls endevinava per com anaven prenent posicions estenallats al mig d’un pas zebra o a les voreres mentre els semàfors fan l’ullet i marquen el compàs a la banda sonora habitual de l’himne que va anar a càrrec, una edició més, de l’helicòpter policial amb lletra de Lluís Llach. 

Barcelona i Catalunya pràcticament aturades i cansades. Esgotades, de caminar i de no anar enlloc, de la sordesa. Només la tossuderia dels mesells catalans regracia els somriures amb una altra fita assolida i, com sempre, multitudinària i pacífica. Un tsunami que arrossega els tractors que també rebutgen la sentència. De dilluns a divendres –per ara- i encara no ha arribat la nit quan els aldarulls d’aquest divendres esclaten amb contundència anticipada. Una columna de foc i fum situa la Via Laietana en el mapa urbà dels desordres, la violència i la força policial pastant pans de ral com unes hòsties formidables sense gluten. 

Pels laberints de la catedral propers a la comissaria hi ha escamots de joves que es tapen la cara i es calcen la caputxa. Abans han llençat al cubell blau del paper una pancarta, “som gent de pau, però no gilipolles”. Després han cremat ambdós, la pancarta i el contenidor blau. M’adono que pertanyen a una altra generació que, per dur la contrària, aparca la pancarta, el pacifisme dels pares i el somriure beatífic dels avis, a qui titllen de torracollons. Hauríem de preguntar-nos què i qui els ha portat a aquesta violència amb aquesta determinació i aquesta edat. Segur que han après dels infiltrats, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin, que han impartit un màster accelerat en matèria de barricades i d’arqueologia aplicada als panots de vorera –pur trencadís gaudinià- en la guerrilla urbana del XXI. Veurem, quan els savis ens ho relatin, qui són, què pretenen i per quina causa s’hi juguen el físic perfumats amb emocions hormonals tan intenses.

Absolutament apocalíptics, els relats i les imatges emesos per les cadenes de televisió d’àmbit estatal confirmant i palesant amb plans curts la violència del nacionalisme català a qui han arrabassat finalment la pell d’ovella i el somriure pèrfid a pilotades de goma –Ho veieu! –s’esgargamellen alguns presentadors/es estrella a totes les franges horàries. Catalunya crema pels quatre costats en una nova versió de la setmana tràgica. Afortunadament només han privat de visitar la Sagrada Família als turistes, de moment no l’han encès. Sí que aquests cadells incendiaris de cantonada evolucionen nocturnament uniformats amb una samarreta negra i un buf també fosc, una mena de tapaboques modern per preservar l’anonimat. Mentre me’ls contemplo m’hi reafirmo, vesteixen de negre o de gris fosc per portar també la contrària al pacifisme “gilipolles” que gasta samarretes ofensivament cridaneres amb una obsolescència programada de Diada a Diada –com les del Messi-. 

I els polítics? On són, què fan i a què dediquen el temps? La pèrdua de lideratge la faig –presó i diàspora també- en el remenat ambiental sacsejat per les aspes dels helicòpters en l’atmosfera política global d’ací i d’allà. No sembla massa galdós el paper de tots plegats. No es parlen, no s’escolten i fan campana quan es convoquen. No s’entenen ni tenen massa voluntat de posar-hi cinc grams de seny o un polsim de sentit comú a la rauxa. Apel·lant a l’agenda, avui l’alcaldessa de la ciutat cremada ha excusat la seva assistència –així consta en l’acta-. Hi deu haver quelcom més urgent, a dia d’avui, que asseure’s i parlar-ne? A Moncloa els telèfons, com les boles de vidre, no responen. 

Entre les immediates propostes de solució garantida –n’hi ha cap?- predomina l’exigència que rodoli el cap polític del president de la Generalitat de Catalunya i la testa executiva del conseller d’interior. Ningú no comprèn, -feia el bolero- com es poden consagrar alhora la devoció política i la responsabilitat de govern sense tornar-se boig. 

Com amb els bolets de temporada, enguany testimonials i urbans perquè neixen i creixen a l’asfalt, remeno el catàleg vigent de propostes cercant el menú en una carta electoral curta de suggeriments amb tendència pel plat únic. Bàsicament un primer servit ben calent sense entretenir-s’hi amb galindaines ni esferificacions que posi a dieta i aprimi la kale borroca catalana. “No és el moment del diàleg ni d’acords” de quilòmetre zero “sinó de la llei de seguretat nacional”. Encara suquem pa en els bassals de la salsa empantanada del primer que ja tenen escudellat el segon –un 155 de catàleg- que fumeja amb un punt d’exotisme anomenat “Barcelona és Bagdad”, que ja havíem tastat. Plats fondos i amb fonament, menges de tardor, de castanyada rematats amb un assortiment de formatges de mil llets, també de cabra -Sigueu servits, bon profit! 

Entre el moment judicial i el policial vigent hauríem d’obrir un altre espai mentre rebutgem totes les violències. I si trobéssim l’hora de parlar-ne? També dels sentenciats. I si un dia qualsevol poguéssim verificar un recompte vinculant amb rigor. 

Enraonem?