Petjades digitals.

Penso en aquells anys a les ruralies perdudes del Ripollès com n’era d’exclusiu disposar d’un telèfon ja no a casa sinó al llogaret amb entranyables centraletes on la telefonista podia descabdellar els fils d’una conversa sense el pretext d’una ordre judicial, només per pura xafarderia. Encara tinc present l’avi profeta vaticinant com algun dia els interlocutors ens podríem mirar a la cara mentre ens parlàvem des del poble veí. Unes dècades enrere aquesta pretensió de lligar el telèfon amb el televisor en blanc i negre era quelcom que els eixerits ja mig endevinaven. Només ha estat cosa de temps i de cables. 

Llegir la novel·la 1984 d’Orwell, publicada a mitjans del segle XX, ens posava en un context que, llavors, pensàvem inversemblant. Les maneres del Gran Germà, que avui les deixalles mediàtiques exploten sense embuts, esdevenia un exercici exageradament excessiu. L’estat omnipresent controlant de manera absoluta l'individu. Qüestionant la llibertat per als ciutadans, la referida al pensament privat perquè aquesta vigilància s’exerceix en la intimitat i en tot moment durant la seva existència. L'Estat en coneix qualsevol detall. Esborronador, però real amb els aparells intel·ligents de les tecnologies de la informació i la comunicació en color que ja no els calen cables. 

El món orwellià s’ha verificat i ha superat les pretensions d’aquell –llavors- llunyà 1984. En fa ostentació l’Institut Nacional d’Estadística –INE o CNI?- fent públic que pagarà a les tres principals companyies de telefonia mòbil d’Espanya a canvi que li cedeixin les dades d’ubicació dels telèfons mòbils de “tots” els seus abonats durant –només?- vuit dies. Sabran on som amb absoluta precisió geolocalitzada. Aquest inofensiu exercici presumptament estadístic ha esvalotat el galliner digital delatant on fem el niu i on tenim els ous.

De la primitiva boina o de la nostrada barretina folrades amb paper de plata per esquivar les radiacions i les ones hertzianes que pul·lulen per les celísties i es depositen als plecs del cervell a les fundes per a mòbils que s’imposen, les Faraday, amb la virtut de fer invisibles els aparells barrant-los el pas a les ones electromagnètiques. Vivim inconscientment envoltats d’una formidable teranyina d’ones invisibles ignorants dels efectes reals per a la nostra salut i de les interferències en els circuits mentals que ens puguin ocasionar. Haurem de protegir-nos, doncs. Com? Des de la casolana protecció amb la boina folrada amb paper de plata esmentada a embolicar-hi també el mòbil amb cura que les criatures no el confonguin amb l’entrepà de l’hora del pati i no se’l cruspeixin. 

La innocent iniciativa del govern requerint –o mercadejant- les dades de localització de “tots” els usuaris és una iniciativa només estadística? L’explotació dels resultats d’aquestes dades –digueu-me malfiat- pot tenir un punt de perversitat que torna irrisori el panorama descrit per en George Orwell. M’atreveixo a dir que ja ho saben tot de nosaltres des que els hem obert les finestres i hi hem tret el cap i la poteta virtuals perquè des del núvol capgirin els nostres secrets més personals i totes les nostres dades. Hi ha algú que ho dubti encara? Coneixen el peu que calcem, les nostres petjades i, per descomptat, per on ens belluguem.

Ja ha arribat de poder pagar un cafè des del telèfon mòbil i de poder fitxar-hi també a la feina. La innovació perfeccionada, però, ens ha de deixar sense pretextos ja que podran comprovar si de veritat érem a la cruïlla de l’embús matiner o en una retenció al xamfrà cantonada amb el catre encallats entre llençols en un concert no de botzines sinó de despertadors. 

Acabo amb una reflexió que escau per Tots Sants. Què en faran del nostre rastre digital, del patrimoni virtual esbatanades les finestres que una vegada obertes ja no es poden tancar. Tampoc pot trigar massa una llei que reguli l’herència digital post mortem a la qual tots els primers de novembre hi afegiran –qui ens va estimar en vida- un ram de flors que pampallugueja fent companyia a la breu i sentida piulada que ens recorda i alhora ens actualitza al cementiri virtual de les xarxes. 

Bona castanyada!