Un cas com un cabàs!

-Et cruspiré! –va deixar anar en una embranzida passional. Ara li venia al cap amb un punt de melangia tot rememorant els moments d’encesa relació en els quals es fan promeses que, aterrades a la monotonia de la convivència sense epidermis compromeses pel mig, poden menar al penediment. Però ella és una dona de paraula i s’ha mantingut ferma perquè ja no és una adolescent fàcil d’entabanar. Es tracta d’una muller determinada a complir les promeses. Ultrapassada la seixantena la vida arracona la carrincloneria melindrosa, la vergonya i va més de cara a barraca amb una audàcia que, manifestada i sentida explicar així -sense embuts- ens pot corglaçar. 

Les cròniques entre novel·la rosa i terror –coincidint amb el festival de Sitges- van plenes de l’afer. També a les tertúlies de casal d’avis entre partida i partida de dòmino o a les sales d’espera fent temps -i safareig- mentre el fisioterapeuta no et posa a lloc el genoll de plàstic que t’acaben de substituir. No cal dir que ha estat el centre d’interès mediàtic preferit i redundant a les programacions matinals truculentes per a desvagats. Un cas com un cabàs! 

Un company de partida ho té molt clar. Mentre reparteix les cartes insisteix que ell, per principis, no vol la clau dels veïns ni accepta de custodiar res a ningú. No entoma compromisos que el puguin involucrar en històries fosques ni tampoc esdevenir el culpable que els geranis de la veïna l’hagin dinyat ofegats a causa d’un excés de zel –remuga amb convicció-. Ja fa dies que els habituals, havent dinat, mentre juguen a la botifarra, se les tenen per aquesta notícia que els persegueix ja que totes les televisions i els diaris en parlen.

Quan la passió s’arruga, alguns ho pateixen, hi ha la temptació de canviar l’ocell de gàbia per si torna a cantar, i ho verbalitzen sense cautela. En aquesta conjectura hi fan l’esca del pecat original els que viuen pendents i astorats pel succés. Un dels jugadors ho té molt clar, la volia deixar o ja en tenia una altra. Coses que passen més sovint que no plou, sentencia l’avi d’abans del canvi climàtic. 

 En la cronologia dels fets -per ser narrativament metòdics-, a una veïna li va desaparèixer el marit o la va abandonar. Segons explica el cosí germà del que va tocar el dos, un pollastre ja fet i una mica dur per als guisats amb excés de efervescència carnal, hauria marxat de vacances amb una picossada de la llibreta comuna on administren l’economia casolana, el llum, el gas i d’altres despeses compartides. Segons la mateixa font -el cosí germà- la comunicació amb el fugitiu tenia un punt de sospita, els havia donat un altre número de telèfon perquè li hauria caigut el mòbil a la banyera, i que rebien uns missatges que no concordaven pas del tot amb el tarannà del parent absent. El fugitiu ho era des de mitjans d’abril. Tampoc la repudiada es mostrava massa afectada. Duia una vida normal, d’anar fent sense mostrar com de dolguda estava per dins tot mantenint el posat fred; al contrari, els diumenges freqüentava les sales de ball d’alguna casa regional amb les seves amistats sense evidenciar cap mena de nerviosisme o de neguit seguint el compàs del pasdoble sense escarafalls. 

Avancem. Com que la guàrdia civil examinava la desaparició de l’home, aquesta va lliurar a una veïna de confiança no les claus de regar sinó una capsa amb el pretext que contenia joguines eròtiques. Objectes del pecat que la podien comprometre en el supòsit que els civils la trobessin i l’obrissin regirant-ne la lúdica intimitat. No va comptar amb la tafaneria. La veïna que guardava la capsa tant de temps, potser encuriosida per les impúdiques meravelles que contenia, ja hauria estat temptada d’obrir-la en més d’una ocasió. El dia que la destapà per un rampell de xafarderia o per la sentor fètida –hi ha dues vies d’investigació-, però, l’ensurt va estar de pel·lícula de por. Contenia un cap humà! Una calavera gairebé descarnada i embolicada en paper de plata –com un entrepà- que prèviament, com qui té cura d’una carn d’olla, hauria bullit una bona estona en una olla grossa. 

En aquest punt, la xup-xup informativa passa per la polseguera que s’ha aixecat. La presumpta assassina de l’olla, pressionada per la macabra troballa s’ha defensat al·legant que l’assassí o assassina de veritat hauria deixat la capsa de les presumptes joguines a la porta de la casa. Amb els ulls presumptament humits i el posat més trist de vídua desconsolada hauria declarat que va guardar el crani perquè era l’únic record d’ell.

Em pregunto quan trigaran les productores cinematogràfiques a recrear aquesta història tan inversemblant si no fos per la descoberta de la calavera amb implants. I la narrativa truculent continua bullint a foc lent encara perquè diverses veïnes del municipi han insinuat que la protagonista feia mesos que repartia croquetes i menjar casolà a la gent del poble. Una solidaritat esgarrifosa acomplint aquella amenaça embolcallada –no en paper de plata- en llençols, abraçades i vehemència acalorada –Et cruspiré! 

Un dels jugadors de cartes, a la mitja part de la partida, reflexiona amb la mirada perduda i amb absoluta inquietud manifesta –La meva dona en faria canelons, li surten molt millor que les croquetes...

Aprofitant l’actualitat desconec si al festival de cinema de terror, a Sitges, projecten alguna versió del barber britànic Sweeney Todd al Londres del segle XIX quan assassinava els seus clients tallant-los el coll amb la navalla d'afaitar. En algunes adaptacions del relat, l’amiga -i còmplice- Mrs. Lovett, guisa excel·lents pastissos de carn amb els cossos de les víctimes, que serveix a la seva taverna.

Malauradament, sovint, la realitat supera la ficció.