Pessebres.

Decidir és complicat i ingrat. Prendre una determinació implica que una part dels determinats hi estaran a favor i l’altra s’hi posarà de cul. Enmig hi ha qui no sap o no contesta per manca de criteri o per no mullar-se precisament la rereguarda. Aquests dies nadalencs quan la brillantor festiva ja ens enlluerna, com en cada edició, la Sra. Colau ha hagut de resoldre quelcom molt delicat, el pessebre de la ciutat, el de la Plaça Sant Jaume. 

Àrdua tasca sense conseqüències greus, afortunadament. Comporta un maldecap estacional en la gestió per als representants municipals d’arreu de les comarques que competeixen durant el cicle nadalenc per il·luminar amb gràcia les places majors i els carrers comercials més emblemàtics. Una actuació de curta durada –a diferència de les obstinades rotondes- sota unes normes prefixades i amb una estètica pautada en la qual els llums, les pampallugues i el caganer són elements que no es poden tocar ja que els cànons de l’estètica nadalenca tenen unes regles molt estrictes.

A molts indrets l’esperit nadalenc hiverna als magatzems municipals i només cal raspallar la caspa al patge reial, repintar l’estel d’orient i pentinar els camells. Però les ciutats presumides –i amb pressupost- han de sorprendre tot innovant. Així és com s’estableix una mena de cursa per eclipsar la lluna de desembre esdevenint referent i enveja de les ciutats pobrissones. Vigo, Madrid i Nova York –per aquest ordre- enguany s’enduen la palma. Expliquen que a Vigo la neu hi caurà sincronitzada amb els semàfors a ritme d’una nadala ben alegre. Ding, dang, dong! 

A Barcelona la lluminària ha arribat considerablement més tard, però tan fulgurant com el vigorós nadal gallec i amb una bonança a confirmar pel Tomàs Molina i col·legues respecte de les maltempsades de neu a l’àrea barcelonina. La neu, si us plau, a les estacions d’esquí i a la muntanya! 

En aquest context s’ha d’entendre com la Sra. Colau ho ha tingut molt enrevessat a l’hora de triar el projecte més al·legòric i exposat, el pessebre de Sant Jaume. Una mena de performance inspirada en la tradició religiosa cristiana que també ha de picar l’ullet als incrèduls o als desafectes a la causa consumista nadalenca que passegen la ciutat. Difícil, doncs, instal·lar aquest monument temporal carregat de nostàlgia subliminal que ens evoca la infantesa i els anys en els quals encara crèiem en el tió i en la monarquia màgica d’orient.

Esperar que el pessebre barceloní no aixequi controvèrsia trencaria les expectatives i amb la tradició dels últims nadals. I així ha estat. La descarregada artística a l’epicentre de la plaça de Sant Jaume no té res a envejar respecte de les boles gegants que rodolen per algunes ciutats malgrat que una part significativa dels veïns s’hagi sorprès per la decebedora muntanya d’andròmines descatalogades amuntegades en doble fila a la vorera –al costat d’un contenidor sense cremar- mentre no arriba el camió de mudances –o el del rebuig- amb destinació als Encants. Un muntatge barroer, una estiba de desferres després d’una batalla campal a causa d’un desnonament. Pareu l’orella entre la multitud que ho vol veure i retratar en viu i en directe. Fum, fum, fum! 

Personalment no faré el joc a la Sra. Colau. A mi, el pessebre d’enguany, no m’ha sobtat, tampoc m’ha ofès ni m’ha sacsejat les fibres sensibles que no s’han decantat en un sentit o cap a l’altre. Diguem que la provocació perd pistonada en la reiteració. En aquesta edició potser tocava -això sí que hauria estat trencador- un pessebre dels de tota la vida amb un caganer vivent a la cantonada com a únic element transgressor.

Trobo el muntatge de l’escenògrafa que l’ha ideat entranyable. Raconades que volen perfumar l’atmosfera amb records. Calaixeres amb un fons d’armari plenes de nostàlgia que hem de tornar a reconèixer. Enginyós. Caldrà visitar-lo una altra vegada quan la memòria, com la nit nadalenca, s’il·lumini. De fosc. 

Bona entrada de Nadal!