La festa de la democràcia.

Comença la festa de la democràcia. Escric això just quan els col·legis electorals inicien la llarga jornada. En aquest capítol incert de les repeticions electorals, gairebé set mesos després, ens convoquen una altra vegada a les urnes. Una penitència que ens imposen els que no van ser capaços de posar-se d’acord al·legant que no vam votar prou bé. Què hi ha de nou en el panorama del context electoral? El desnonament immobiliari d’en Franco per la hipoteca mal resolta de la memòria històrica, la dura sentència del procés i la testosterona de Vox consolidada a l’espai polític espanyol. Al còctel cal afegir-hi el cansament, el desencís, la mandra i la reprimenda concretada en aquesta repetició de la jugada. Voteu bé! 

La incertesa dels resultats poden estavellar les previsions d’en Sánchez en una Espanya polaritzada quan ell ens ha convocat per desbloquejar-lo. ¿En tindrà l’oportunitat, els electors exerciran el seu dret conferint-li una nova oportunitat, a en Pedro Sánchez, o la dreta reeditarà una victòria agra sense majories folgades, però? Ara mateix alguns suplents a les meses electorals contradiuen les xacres que al·leguen alguns presidents titulars i toquen el dos havent complert amb el deure de ser-hi abans que el titular assagi una dramàtica pèrdua del coneixement amb caiguda escènica inclosa. 

Interventors i apoderats, vells coneguts retrobats, també celebren la festa major de la democràcia. Contrincants gremials se saluden i fan els seus pronòstics. Insisteixen, com solen en cada edició, que serà una jornada feixuga. Els més veterans dels vells partits rememoren amb un punt de recança quan en Pujol garantia el pacte nacional per l’estabilitat aconseguint prodigis mai més vistos, que l’Aznar xiuxiuegés català a la intimitat, per exemple. Malparlen i critiquen en veu baixa. Com han canviat les coses! I els polítics! Amb el ritual de penjar-se l’escapulari que els cataloga s’acaba la conxorxa i la companyonia. Voteu, maleits! 

... ... ... 

Reprenc aquesta entrada quan el peix ja està venut. Acabats els excessos i el ball robat a les urnes, una de les conseqüències que ha causat més impacte ha estat la dimissió del líder de Ciudadanos, l’Albert –Alberto- Rivera. La colossal patacada –un dels efectes de la ressaca d’aquesta disbauxa política- era quelcom anunciat per la majoria de les prospeccions. Ens ha corprès, però, com de tremenda ha estat la caiguda de l’opció taronja. Declara el líder polític capolat que marxa per ser “feliç”. Que ho siguis molt, criatura! 

“Visca Espanya” i “Puigdemont a la presó” udolava la nit madrilenya del recompte. Tercera força al Congrés i primera a Múrcia i a Ceuta. La consolidació de l’extrema dreta a Espanya és un fet. Vox va més que duplicar els resultats de les passades generals, passarà de 24 diputats al Congrés a 52. Entendridora la referència del representant català del partit celebrant els resultats a Barcelona –pel dos únics diputats que hi obté- amb un “Ciutadans de Catalunya, ja som aquí!” Una resposta a les intencions de la parròquia que insisteix bramant des de l’altiplà “¡A por ellos!”

ERC, JxCat i la CUP s’enfilen als 23 escons amb el 42,6% dels vots i supera els 22 i el 39% que tenien fins ahir, que ja era el seu millor resultat històric al Congrés -malgrat el descens en la participació-. La CUP creua l’Ebre. El nacionalisme català no s’arruga. Quants dinosaures polítics jubilats –diputats i senadors emèrits- de la Carrera de Sant Jeroni no van posar una espelma en record d’en Pujol, aquell malaguanyat polític que mentre es feia un sobresou, assegurava l’estabilitat i l’alternança ordenada a la capital del regne. Ai, l’oasi català perdut! 

El Rivera i els seus passaran a la història per “covards” –diu la Vox populi-. Els “nostàlgics” o “el centre dreta” –com els anomena algun mitjà- s’enfilen com l’escuma perquè són autèntics i no gasten correcció supèrflua ni eufemismes polítics. Ells sí que són uns milhomes sense por. Veurem quin cicle vital tenen en la política espanyola. Crea cert astorament recomptar el nombre de simpatitzants que s’identifiquen amb els seus postulats i que els han votat. Qui són i com són? La resposta és cosa de sociòlegs que, per contrast si més no, podran identificar qui són els “ellos” que pretenen encalçar. 

El xicot del PP es consolida una mica més, es refà en certa mesura de la patacada de les eleccions anteriors tot i que els “nostàlgics” li arrabassin un bon tros de pastís. Ai, la casa gran dels populars quan aixoplugava el ventall de la dreta global espanyola! Els autèntics –l’extrema dreta- arrosseguen els desheretats i aquells que compren un programa sense metàfores fàcil de comprendre amb solucions immediates. En Casado no ha hagut de dedicar-se a la recerca de la felicitat perduda, com el col·lega Rivera, perquè l’estructura de partit d’estat amb solvència i els resultats –malgrat els casos de corrupció-, l’han alliberat de l’oportunitat de cursar un altre màster tot conreant la benaurança universitària.

Per a la història contemporània restarà el posat d’en Pedro Sánchez reprimint el furor pactista dels que ahir l’aclamaven sense ser multitud a la seu socialista. Victòria pírrica –amarga- que contrasta amb aquella derrota “tan dolça” de l’època González que va propiciar el relleu Aznar/Pujol. Com passen volant, els cicles electorals!

Mala peça al teler després de la repetició de les eleccions per a en Sánchez a qui el tret li ha sortit per la culata sense rematar-lo. Tampoc no hem tornat a votar bé, companys! Se les haurà d’haver amb un Congrés atomitzat o haurà d’anar a unes noves eleccions. Amb qui es recolzarà? I en el supòsit que ho aconsegueixi, de ser proclamat president, haurà de conviure amb un gruix important de diputats molt incòmode. Els originals sí que han après de la còpia covarda que era Ciudadanos, de les picabaralles, les maneres bronques i de la gestualitat que van assajar al Parlament de Catalunya i que, ara, arribarà també a Madrid amb més contundència i força.

Hem participat d’una la festa de la democràcia no massa lluïda que ha provocat morts polítiques sobtades i renaixences “nostàlgiques” –com diuen aquells-. Una Espanya democràtica tocada per cert dol al crit de “Santiago, y cierra España”, quelcom que el tsunami independentista ja ha començat a practicar al Pertús. 

Al panorama musical la Rosalia presenta el nou èxit, “Fuck Vox” al compàs del consolidat tra, tra!