Els espies que van sorgir del fred.

Tallant el pastís d’aniversari dels 30 anys de la caiguda del mur –sembla ahir- celebrem com es va ensorrar l’estatus geopolític emergit de la II Guerra Mundial concretat en el teló d’acer on Berlín, especejada quirúrgicament i convertida en un congrés permanent d’espies, va excel·lir com l’aberració més romàntica amb l’eco de la Dietrich refilant per les gèlides cantonades a l’ombra d’un til·ler amb la bombeta del fanal fosa. S’iniciava el desmantellament del sistema i de la influència de la Unió Soviètica a l’Europa central.

Amb la caiguda del mur també van naufragar les pors de les potències occidentals del sistema capitalista per les vel·leïtats revolucionàries soviètiques. Del marxisme al marxianisme en l’esfondrament de l’URSS convertida en una caricatura de la gloriosa etapa estalinista que alguns enyoren i d'altres blasmen. Han hagut de transcórrer gairebé tres dècades, des del 2000, per rentar la cara i l’amor propi de la Rússia actual sota la batuta ignífuga d’en Putin.

Ja em disculpareu la brevetat –tirant a crònica ultra precoç- amb què despatxo la història contemporània referida a la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques. Pretenia només una introducció per arribar a la rabiosa actualitat amb què la premsa ha posat a l’aparador de l’actualitat la notícia que l’espionatge rus s’ha instal·lat, cal suposar, a les rodalies de la barcelonina plaça Karl Marx. Ha transcendit allò que alguns sospitàvem i no gosàvem denunciar, el festeig entre Moscou i Barcelona, quelcom predictible des que Catalunya és Catalunya pels indicis –i complicitats- evidenciats entre els russos i els catalans dels del segle XVIII -o amb anterioritat-. 

Els amatents passatgers de rodalies haurien pogut detectar ja fa dies a l’estació d’Ocata Beach com un comando d’espies russos d’elit perdia la paciència –no la discreció!- a les andanes en direcció a l’Arc de Triomf. Cepats i ben plantats, aquests agents secrets d’esguard siberià, s’haurien fet un forat al nínxol comercial català –la coartada a les seves activitats- com a viatjants d’arengades fumades bàltiques. 

La prova fefaent que aquest sinistre escamot es mou pel Principat és que el ministre rus Serguéi Lavrov –un parent molt llunyà de la nissaga establerta a Moscou- ha assegurat que no en sap res. Tanmateix, l’hàbil d’en Pepe Borrell ha reblat el clau -i el recel- informant a l’homòleg rus que tampoc en té cap coneixement, només allò que ha transcendit als mitjans, “procediments judicials presumptament secrets a l’espera de les filtracions” de rigor. Filtracions que, atesa la recent batzegada dels fiscals amb els periodistes bocamolls, es fan esperar més de l’habitual. Les precaucions diplomàtiques, doncs, confirmen la sospita i avalen la veritat. Per nadal tindrem la Grossa i els espies russos pul·lulant i gaudint dels torrons i dels mantecados d’Estepa, la sevillana –com feia l’acudit del soldat de la División Azul i l’ensaladilla russa-. 

La conxorxa de la Generalitat de Catalunya amb el Kremlin és quelcom cantat. Jo sempre he sospitat que en Lluís Llach és l’avatar del malaguanyat Vladimir Visotsky. Que la privilegiada geoestratègia empordanesa és molt llaminera perquè una pota del pop dels gasoductes russos engrapi el port de Barcelona. Ja veureu com, quan arribin les filtracions mediàtiques, sabrem que els soviètics tenen previst entrar per Prats de Molló –com en Macià- resseguir la vall del Ter, creuar Osona i el Vallès per conquerir la Plaça de Sant Jaume. Una tàctica cautelar en previsió dels talls a la Jonquera.

La dada definitiva d’aquest afer d’espies que han sorgit del fred passa per l’equidistant alcaldessa Ada Colau rondinant i posant en dubte la viabilitat d’una franquícia del museu Hermitage a Barcelona. Conèixer el projecte a través de la premsa –una filtració?- va causar cert malestar al Consistori que tindria l'última paraula sobre l'autorització del projecte, encara que l'Hermitage estarà situat en un solar que pertany al port de Barcelona. Als incrèduls us recordaré que la Conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha avalat de construir el museu Hermitage de Barcelona a la Bocana Nord del port, un projecte que dibuixaria l’arquitecte japonès Toyo Ito. 

Disposat a compartir aquest cabàs de secrets us avançaré –abans que els degoters periodístics ho esbombin- que en la conxorxa russo-catalana també hi ha pel mig l’arquitecte del sol ixent que conjuminarà la seu del museu projectada amb una terminal per al gasoducte de disseny. 

¡спокойной ночи!