Brexit.

L’any 2016 serà membre honorari al club dels calendaris selectes quan, un dia, haguem d’entendre alguns fets cabdals –històrics- i les conseqüències que han comportat. Les cases d’apostes londinenques a l’estiu d’aquest any no estaven pas a favor d’allò que es començava a conèixer com a Brexit. Com podia guanyar en un referèndum la possibilitat de marxar de l’UE? 

De Londres a Las Vegas passant per Nova York –fent nit a Washington- tampoc les ruletes giraven amb el vent a favor d’un personatge modelat al circ mediàtic de la tropa d’en Buffalo Bill. Qui votaria, a la tardor del 2016, aquell caricaturesc polític que es presentava per esdevenir l’emperador del món occidental? 

Els que van apostar pel cavall perdedor la van encertar. El Regne Unit ja no pertany a la Unió Europea i en Donald Trump celebra que l’impeachment serà només una anècdota a la vora del foc que ho crema tot, consolidant-lo. Els britànics favorables a marxar de l’Europa política van estar el 51,89%. Malgrat el 47,8% de vots per a la Hillary Clinton, va vèncer Donar Trump amb el 47,3% dels vots emesos. Aritmètiques electorals ajustades com les calces d’un capellà que legitimen la decisió majoritària encara que només sigui pels pèls. Grandeses de la democràcia. 

¿Acceptaria l’alta justícia espanyola –qui actualment mana molt- uns resultats similars en un presumpte referèndum que establís percentatges exactes a l’etern problema català –com deia aquell- en el supòsit que algun dia els catalans hi poguéssim dir la nostra? Les cases de joc encara no accepten juguesques. Curiosament ronda per les xarxes un mapa ben gràfic de la península que representa la presumpta preferència grosso modo d’aquells que es decantarien per un polític ultra d’extrema dreta a un president català a l’exili. Us estalvio els percentatges i les preferències. 

Aterrem a Londres ara que encara no exigeixen el passaport. Així que el Big Ben –en obres- torni a tocar campanes veurem com se solucionen les relacions insulars amb el continent massís que repudien. S’obren un seguit d’incerteses punyents que caldrà acordar. Segons en Boris Johnson “aquesta serà l’alba d’una nova era” que té un dels punts d’inflexió en la paradoxa històrica d’haver guanyat la II Guerra Mundial perdent, alhora, les colònies. 

La vella Europa acaba de perdre pes i cohesió. Un fracàs que ha de comportar, esperem, una nova oportunitat. Una Unió que topa amb la Gran Bretanya, però, carregada també d’interrogants que l’hauran de situar en aquest nou paper que vol jugar al món resolent també les aspiracions escoceses i les dels decebuts que no estan pel Brexit. S’inaugura, doncs, una època carregada d’emocions intenses i discursos abrandats –d’acords- per la deserció d’un dels membres més potent econòmicament i demogràficament. Toca posar-se d’acord amb aquest veí, establir-hi les bases d’una nova relació perquè estem obligats a entendre’ns sense perdre de vista que la nostra prioritat és el futur del trencadís europeu i no pas de la relació amb el veí decidit a anar la seva, que també però menys. 

Haurem d’estar atents amb Gibraltar, l’excepció als territoris de l’àmbit Commonwealth perquè s’hi circula per la dreta com a la resta de l’Europa continental. La Unió Europea ja ha anunciat que farà suport al govern espanyol en la seva eterna reclamació sobre Gibraltar en la fase dels acords que s’ha d’establir. Madrid podria vetar la inclusió del Penyal en un hipotètic acord comercial entre la UE i el Regne Unit si les demandes del govern socialista –compartir la sobirania, per exemple– no es veuen satisfetes. 

Veurem properament els gibraltarenys circulant per l’esquerra?