La setmana dels barbuts.

Ara mateix estic a sopluig del vent que bufa i que em neguiteja extraordinàriament. Porto uns auriculars a la manera d’una boina tecnològica que deixaten i amorteixen les ràfegues cruels que no em deixen en pau. El vent ha esguerrat la placidesa d’una tarda de diumenge. Rugeix i pentina l’atmosfera amb fúria. Es verifiquen els pronòstics tirant a catastròfics dels senyors del temps. Vent, neu i colèriques pluges. Quin panorama! I diuen -els meteoròlegs- que aquest temporal ha de durar, com a mínim, fins dimecres o dijous. Una borrasca amb nom, la Glòria, l’indici que la cosa és seriosa. Ja bategem les llevantades mediterrànies com els huracans americans. Que els estralls siguin els mínims! 

Amb els anys anem canviant de mania perquè les dèries acostumen a mutar quan no s’acumulen. Pors fonamentades que ens treuen de polleguera. Imaginem-nos aquelles que no tenen causa aparent, que hi són sense raó de ser. Per ara i en aquesta època vital m’ataquen les que tenen a veure amb els elements desfermats. El vent i l’aigua, els més habituals, em mortifiquen i em fan sentir vulnerable. 

La temença a allò que no controlem pot portar-nos a l’atordiment. El foc, les tempestes, totes, en el seu ampli ventall de possibilitats ens situen i ens fan perdre la prepotència de petits déus humans que tot ho dominen. Qui sotmet el llamp, els eclipsis, les marees? En la voluntat d’amansir-los, sense acabar-los d’entendre, els primitius, i els més espavilats, van inventar els déus. Les ofrenes i els sacrificis d’àpat dominical amb tortell de nata em temo que no han servit pas per apaivagar-los. Ara m’esquitxa de silencis el cor de l’exèrcit rus per no sentir aquestes manxades que van a més i són gairebé sostingudes.  

La nit és més vent arrauxat, grinyols de finestres o concerts sense solfa a l’orgue rovellat de la barana a la terrassa que udola desafinada i malmet el descans. Estic per anar a dormir a la raconada dels gats, a la cendrera càlida i amagada vora la llar de foc on feien vida a pagès, un bon catau per protegir-nos dels elements. Patint per si els finestrals no cediran, per si la biga serrera no es trencarà pel pes de la neu. 

Abans es deia hivern. Caldrà recordar-ho i situar l’episodi a la setmana dels barbuts. Ningú alertava, els meteoròlegs eren els avis del llogaret avesats a interpretar els senyals, que si no fallaven, esdevenien certs. Ara tenim aquests profetes dels meteors que l’encerten gairebé sempre. L’espai del temps deu ser un dels moments televisius amb més audiència entre aquells que es deleixen per la fiabilitat de les prediccions i ja s’anticipen llevant-se amb els mitjons gruixuts posats i la bufanda penjada al coll per esquitllar la traïdoria del temporal. Sovint em pregunto si cal escampar amb tanta vehemència les alertes irremeiables amb aquest punt de certesa que tant ens esvera als maniàtics.

Els més apocalíptics –o els més realistes- parlen del canvi climàtic. En la prepotència per remenar les intimitats a la natura, sovint aquesta ens la torna. Els petits déus humans som capaços de congriar esclats de fúria com el que s’ha viscut a la petroquímica tarragonina. La revenja rabiüda dels elements contra la vanitat per ensinistrar-los sense contemplacions. Ja ens alerten. Serem capaços de posar-hi seny? 

I el vent continua manxant. És en aquests episodis quan més admiro els tocats per la tramuntana amb els serrells i les barbacanes esgarriades amb un punt d’indiferència existencial que els converteix, a la força, en especials. Ser capaços de relativitzar la fúria d’aquest enemic invisible o encara més, de sentir melangia per la tramuntana quan no bufa, és d’herois. 

Que no causi estralls! 

22 01 2020

Avui Barcelona és un cementiri de paraigües.