El disputat vot del senyor Cayo.

El descrèdit polític assoleix cotes molt altes. La imatge projectada en les últimes sessions d’investidura al Congrés dels Diputats a Madrid ha provocat que els lleons, de natural impertorbables, també s’hagin escandalitzat. En una recent imatge d’agència se’ls pot veure com han girat la testa i miren cap a l’interior de l’hemicicle amb les perruques despentinades, frisades, com disposats a tocar el dos per si també reben del carpó. L’astorament felí –fellinià!- és l’indici de les turbulències que carreguen l’atmosfera política espanyola condensada a la Cambra Baixa –un adjectiu ben escaient-. El comportament exhibit és molt lamentable. Vergonyós. Ens representa qui hem triat, companys! Ells són, en conseqüència, el mirall on s’hi reflecteix el poble sobirà. 

En la tradició literària hispana hi ha un arquetip que va fer molta fortuna, el pícaro, un cercabregues oportunista que ni per canviar de lloc –i d’època- mudava de condició. Navegant per la història dels gèneres també va excel·lir la visió, per àcida i valenta, de l’esperpent. El geni va voler convertir els déus en personatges de sainet des d’una visió artística o estètica personalíssima tot contemplant el món que li va tocar de viure. La picaresca esperpèntica avui ha estat localitzada a Terol on un altre novel·lista podria ressituar El disputado voto del señor Cayo. 

S’han vist escenes ben castisses que podríem qualificar d’impagables, que formaran part de l’imaginari històric amb un punt torero quan un diputat de la mesa –un desertor del món dels braus- ha executat amb destra precisió un valerós desplante, l’art temerari de donar l’esquena al brau menystenint-lo amb donaire. Faig constar que s’ha de ser molt valent per practicar aquesta modalitat pròpia de la tauromàquia més ortodoxa des de la barrera de la Cambra Baixa.

També hem assistit a la nostrada reedició de les sessions d’una congressista –trànsfuga del Parlament català en aquest cas- que ens ha fet sentir com a casa. Amb quina gràcia i tronío brandava un cartell anunciant els rounds. Ja hi ha una plataforma de catalans agreujats per la deserció que exigeixen que torni. Quanta nostàlgia a tanta orfandat! 

I a un diputat desdir-se de la til·la per reclamar directament “educació”, perquè la imatge que ens ha deixat la investidura del nou president és descoratjadora. La grolleria gestual o la cridòria no poden esdevenir el manual d’estil de la cambra, on no n’hi hauria d’haver prou de semblar un senyor/a o un diputat/da, se n’ha de ser. 

A banda de la posada en escena descrita, de la tramoia gestual, del pobre decorat de pastorets desplegat, tampoc els discursos han estat per llençar coets! Podríem obrir el capítol dels insults i de les desqualificacions que hem sentit al temple de la presumpta oratòria, que han provocat un petit sisme a la sepultura oblidada de l’Emilio Castelar bandejant els dubtes del lloc on reposa, la sacsejada ha servit per confirmar que la seva ossada descansa en un cementiri de Madrid. 

Això només pot rutllar si fem cas al bisbe Cañizares, el sant baró que ha cridat a resar per Espanya mentre no s’aclareix aquesta incerta tempesta de desamortització de la dreta espanyola al govern de l’estat.