El coronavirus, una pandèmia sideral.

Diguem que el pangolí, aquella simpàtica carxofa oriental amb potes, s’ha regraciat amb l’espècie humana. L’han expulsada de la lliga dels sospitosos com a mitjancera de l’epidèmia que ens assota. La zoofòbia acostuma a tenir un punt morbós en afers de pandèmies i gairebé sempre esdevé el protagonista dolent en les pel·lícules del gènere i sovint magnificat, o com un ratpenat ascendeix a la categoria de vampir. Contràriament, si no es tracta d’una falsedat -propagada com el virus-, en l’episodi actual ja hauria begut oli un quisso encantador a qui la propietària a còpia de carantoines l’ha acabat contagiant, pobre gosset. 

Consumint-se el febrer d’un any de traspàs –presumptament olímpic-, el coronavirus el vampiritza xuclant-nos la serenor. La magnitud en el tractament informatiu i les ocurrències de tota mena a les xarxes aconsegueixen de neguitejar-nos –acollonir-nos- perquè la por és lliure i tota prevenció sembli fer curt. 

Viatjar en metro ja és un acte absolutament èpic. Soterrats en la foscor d’un túnel llisquem atemorits fent equilibris per no arrapar-nos a les massa grapejades barres de subjecció dels combois. Tanmateix esperem estratègicament a entrar o a sortir de l’enxubat vagó mentre algú no manipula la palanca o prem el botó de la porta d’accés. Si no hi ha més remei, cal subjectar-se ben amunt, allí on no se solen agafar la majoria dels mortals i pitjarem el dispositiu d’accés amb cura i molta prevenció a no infectar-nos. Desconfiem de qui s’apropa amb posat flegmàtic encara que només pidoli foc, no permeteu que us toquin la mà -o l’encenedor-. Si no podem estalviar el contacte, immediatament hem de rentem-nos les mans amb sabó o amb gel desinfectant ben a consciència, el millor remei contra el desassossec de sentir-nos acabats de contaminar. Si l’ús dels preservatius fos similar a l’afany per acaparar màscares protectores hauríem derrotat les malalties venèries.

La infecció segons les dades que ens arriben provoca en la majoria de casos símptomes moderats similars als de la grip i benignes. Informen que només el 4% dels pacients requeririen hospitalització i cures intensives. Per què, doncs, els mitjans de comunicació s’esforcen a difondre aquest estat de pànic? Per què provoquen un estat d’excepció limitant el moviment de la població i la suspensió del funcionament normal de les condicions de vida en regions senceres?

Els governs per raons de salut i de seguretat pública han arribat a militaritzar zones urbanes amb un zel extraordinari –desmesurat?-. Es confinen les persones i se’n prohibeix l’accés. Se suspenen tota mena d’esdeveniments –el Mobile en el record i com un antecedent-. Es tanquen els centres d’ensenyament. També els museus. Es prohibeixen els desplaçaments a Itàlia i a d’altres destinacions estigmatitzades. S’arriba a suspendre l’activitat laboral en espais públics... S’aplica la quarantena vigilada activament en casos confirmats entre aquells que han estat en contacte directe amb persones prèviament confinades. Una limitació de la llibertat imposada pels governs que es percebuda –i admesa- en nom de la por i per l’anhel de seguretat. Aquesta situació ha propiciat que l’economia global en pateixi les conseqüències amb les borses contaminades pel coronavirus amb els símptomes associats de severes dificultats respiratòries.

La immortalitat tan pròpia de la tendra joventut tremola quan un sotrac com una plaga bíblica, o no, la qüestiona. La història és plena de moments durs, de guerres, de pestes i de dubtes. Des de la inseguretat personal i la mania intransferible transitem cap a la incertesa multitudinària, més versemblant i plausible, convertida en epidèmia. Per això acceptem qualsevol mesura sense replicar i agraïts encara. 

Acaben de confirmar que l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, hauria alertat als marcians de turisme per la galàxia que al planeta Terra només hi facin benzina, just una aturada tècnica sense encantar-se a les botigues lliures d’impostos per temor a una pandèmia sideral. 

Que els déus ens deslliurin del tràngol!