La tos groga.

Els científics han relacionat un animal, el pangolí, amb la pesta que assota la Xina i amenaça d’escampar-se pel món. El virus hauria passat dels ratpenats al pangolí i d’aquest als humans. El mamífer, molt preuat en la gastronomia oriental, és un animaló amb certa retirada, per la disposició de les escates, amb la sedentària carxofa del Prat de Llobregat, però amb potes. La versió vegana aquí creix exempta de sospites, innocent per ara, als camps de conreu castigats només pels últims temporals i pel preu del producte en origen. 

El simpàtic pangolí acarxofat personifica el malson pel contagi del coronavirus. Informen que ahir a la Xina es van registrar 97 morts, la xifra més elevada des que la xacra s’ha divulgat. La sospitosa transparència de les autoritats xineses en la gestió de l’epidèmia no tranquil·litza pas, al contrari. Com tampoc ho fan les imatges de ciutats, com Pequín, desertes en un país de 1.395 milions de persones a les acaballes del 2018. 

Periòdicament ens arriba l’amenaça medieval d’una pesta d’abast ampli amb escudelles víriques cuinades des de la globalitat amb què viatja la immediatesa de la vida contemporània –també els microbis- en qualsevol dels vessants que ens posen en contacte. Com la grip es contagia per transmissió aèria, amb objectes i substàncies contaminades i pel tracte amb persones. Febre, cansament i tos seca són els símptomes que presenta. 

Aquest matí he coincidit amb un matrimoni xinès amb un únic fill –com regulaven en matèria d’alegria conjugal les lleis del país- en un autobús urbà. Ple com un ou, el matrimoni oriental a la plataforma del mig feia equilibris amb el fill únic per no caure i per esquivar la prevenció amb què algun passatger se’ls contemplava –per si tossien, suposo-. L’estigma de la pesta aquesta també passa, diuen, pels rotllets de primavera i pels establiments que regenten. 

 La por és lliure i el tòpic torna a cobrar vigència amb el coronavirus malgrat els missatges de calma profilàctica –rentem-nos les mans!- que recomanen les autoritats sanitàries. Entre el temor i la prevenció hi haurà l’imminent congrés del mòbil a Barcelona que pateix un degoteig de desercions i que penja d’un fil. Una edició complicada que ja rep els efectes colaterals. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la Isabel Díaz Ayuso, s’ha afanyat a declarar la comunitat lliure de virus i de tos groga. Ja hi ha qui exculpa el pangolí perquè, segons anuncià la presidenta madrilenya, el govern regional estava disposat a fer el que calgui per portar el Mobile a la capital. Sembla que la presidenta s’hauria desdit –i rentat les mans-. 

El temor a contagiar-se i la malfiança a tot i a tothom són mals companys de viatge. L’angoixa quan la pesta ronda propera i no és una probabilitat estadística sinó que té cares conegudes, veïnes, ha de ser aterridora. La reacció irracional que desferma deu raure en la memòria atàvica pels estralls ocasionats. 

Es podria fer un repàs des de les epidèmies medievals i negres a les que, sense naturalesa vírica, ens escometen habituals, modernes i tan dràsticament eficients. Les hem incorporades sense escarafalls i amb certa naturalitat perquè el sol fet de viure ja és una aventura tant o més temerària.