La gaseta del confinat.

He decidit que pertoca començar un diari, una mena de gaseta del confinat. Una manera més de combatre la solitud que la circumstància és comporta. Miraré d’estalviar-me els consells, els tutorials amb lupa per detectar la nociva criatura i només constataré algunes de les facècies que el moment propicia. Un exercici, el que ens toca de viure, que ens ha de fer més solidaris i, sobretot, més humanament reflexius amb un punt de generositat egoista. Tinguem-nos cura entre tots plegats. Inicio, doncs, La gaseta del confinat.

Ahir divendres, amb traïdoria, les autoritats ens van enviar a casa per combatre l’expansió del microbi per contacte directe. Una mesura per apaivagar el contagi que condemna la vida en societat, la laboral i la de la comunitat de veïns a la mínima expressió. La primera sensació és d’alliberament, com un respir en la voràgine de reunions i de visites que de sobte es liqüen a la pantalla d’un ordinador, per ara immune als atacs virals que no siguin els propiciats per la navegació temerària en oceans virtuals vedats o inconfessables. Compte amb els flagells de transmissió sexual virtuals! Sempre a més d’un metre de distància! 

Calia tancar i fer caixa abans de tocar el dos ben apressadament enmig del desconcert i l’allau de dubtes que les autoritats aniran concretant. I ara què? Quedem-nos a casa! Estalviem moviments innecessaris i deixem d’irradiar el contagi, la por i el caos. Tenim els dels pobles pintorescos i els de la costa una mica emprenyats i espantats amb la diàspora gratuïta d’aquells inconscients que confonen el confinament amb un cap de setmana buscant bolets de primavera –que encara no és temporada generosa de trompetes de la mort-. Que la xarxa radial d’autovies i de trens amb el melic a la Puerta del Sol o els rodalies amb final de trajecte a Plaça Catalunya no esdevinguin l’alta velocitat de la propagació –Jeu aquí! Quiet! –criden els pastors als gossos d’atura. Fem-los cas! 

Encara poc espantats, perquè ens fem immunes a la pandèmia, el trànsit del personal a les botigues ha estat el més significatiu de la revolta amb barricades de paper de vàter. Quina utilitat té acaparar-ne tant? Imagino que la gent en tapia les escletxes de la porta, en fabrica mascaretes casolanes o somatitza l’escagarrinament que promou la premsa sensacionalista. Com postulava un filòsof del poble veí –ell ho deixava anar en castellà que impressiona més i té un caire com de diari oficial- “la humanitat per allò inútil és incansable”. 

Per la part que em toca vaig esquivar les cues civilitzades, al carrer i mantenint escrupolosament la distància aconsellada, davant de l’estanc habitual que em permet de conrear el vici de fumar. Vaig canviar d’expenedoria per una sense cues i que et regalen un encenedor per cada cartró que mercadeges, ja en tinc dos, de nyigui-nyogui que reciclo per encendre les espelmetes que netegen l’atmosfera i alhora il·luminen les meves pregàries.

La democràtica pesta d’abast totalitari no perdona ni quan s’hi lluita amb la imperial espasa, la boina calada fins a les celles i amb poderosos “anticossos espanyols” contra “els maleits virus xinesos fins a derrotar-los”. Us faig al cas dels estralls entre personatges públics i polítics que tampoc poden esquivar-ne els efectes. L’ambaixada xinesa ja hauria respost i reprès l’esclat de furor exhibit tot desitjant –a l’heroi hispànic dels anticossos amb superpoders- que es recuperi aviat tot alliberant-se de la malura -i, també, de la boina-. 

La vida casolana manté una pau, per ara no precària, assegurada per l’entrada en vigor dels acords –sobreentesos més que no pas pactats- que pretenen garantir la prevalença de les manies i els hàbits que abans del confinament cadascú imposava a la vida domèstica ara trasbalsada per la tàctica de guerrilla casolana respecte de l’espai vital. Hi ha dos centres d’interès declarats estratègics: la nevera i la televisió! Per mantenir la supervisió i el registre de la intendència –amb el paper higiènic ja garantit- comença a ser prioritari establir la racionalitat del rebost. La temptació ja no viu a dalt sinó a la cuina. A l’assemblea familiar s’ha convingut que no obrirem la nevera en va ni per picar. 

Per no posar en perill aquesta harmonia hem penjat una graella, una mena d’horari matusser però eficaç, que regula la programació de la televisió i l’ocupació unipersonal del sofà. Amb el desgavell informatiu que sovint no respecta les franges programades ha esclatat alguna lleu fricció –Encara no s’acaba, aquest rotllo! –la sang no arriba pas a la nevera i la tolerància acostuma a vèncer. Qui sempre perd –em sap greu- és la sogra quan practiquem el joc de les cadires. Com que ens hem de bellugar i mantenir en forma, després de comprovar que les maratons de la nevera al sofà han esdevingut insuficients per conservar el to muscular, a la planificació hi hem afegit aquesta iniciativa esportiva i de lleure que cohesiona el nucli familiar. 

Tinguem-nos cura entre tots plegats! Abraçades virtuals!