No a les selfies amb el coronavirus.

Al ritme binari de les cassolades reprenc la gaseta del confinat. Una repica amb agraïment per a la gent –tota- que hi deixa més que la feina i s’exposa a disposició de qui ho necessitem. Gràcies! 

L’altra cassolada ha esclatat mentre el rei s’adreça al país des d’un decorat molt espartà, com el d’un estudi de fotògraf a principis de segle amb una austeritat escènica tirant a espai de cartró pedra. Diguem que, des de  l’última compareixença extraordinària  i no nadalenca, l’escenari ha perdut molta sumptuositat. Pel que fa al contingut, que els omplia de bell antuvi amb “profunda satisfacció”, en aquesta edició tampoc és per tirar-hi coets –o sí!- Diuen que circula per les xarxes una profètica rèplica novel·lada i gairebé literal del discurs reial confirmant una vegada més que la realitat supera amb escreix la ficció –o viceversa-. 

Des del confinament casolà les meves relacions virtuals també em mantenen ferm i m’ajuden a no defallir. Us agraeixo les felicitacions que van arribant per Sant Josep, mai tantes i apreciades per la part que em toca. Felicitats, doncs, a tothom qui celebrem la diada en la intimitat circumstancial. Amb o sense crema catalana ha estat un dinar de celebració en petit comitè. Felicitats! –aixeco la copa-. Compartit des de la diàspora familiar i amb gran estalvi d’abraçades que haurem d’anar acumulant per al dia que ens puguem retrobar. 

Us proposo de portar un full de càlcul –per ser precisos i bons administradors- on hi anem consignant les abraçades, els petons, les trobades, les privacions epidèrmiques... que ens anem prometent. Són els deutes contrets que tenim pendents i haurem de fer-hi front amb interessos així que el sol amb el seu escalf il·lumini els carrers de vida una altra vegada. 

L’endemà de Sant Josep, el 20 de març, l’ONU l’ha proclamat el dia internacional de la felicitat. Una data simbòlica per commemorar la importància de la felicitat com una part integral, i fonamental, en el desenvolupament i benestar de “tots els éssers humans”. Ja és una ironia que al calendari del santoral laic aquesta celebració s’escaigui mentre el flagell de la pandèmia ens assota amb aquesta virulència. Ser feliç ara s’acosta molt a no estar infectats. Aquells que em coneixen saben que, quan em demanen com estic, els responc que visc prop de la felicitat. Perquè ser absolutament feliç –amb el que ens envolta- només deu ser patrimoni d’inconscients i cosa de llunàtics arrauxats. 

Siguem feliços, però sense passar-nos, com em demostren els col·legues matemàtics –els de l’enigmàtica foscúria científica només per a ments rutilants- confirmant-me que viure prop de la felicitat és una expectativa similar a la representació d’una corba que s’apropa de continu a una recta sense arribar-hi mai, a trobar-la. Asimptòticament impossible, que traduït a la metàfora dels que anem a pams –els de lletres- vol dir que arribar a ser feliços del tot esdevé impossible. Maldem, doncs, per acostar-nos-hi el màxim possible, amics i amigues! 

En el pla cinematogràficament curt d’aquesta experiència, la del confinament, us informo que segueixo l’evolució morfològica de la gata d’una veïna adquirint gravetat de la que mesuren les bàscules. Per allò de la protecció de les dades personals m’abstinc de fer cap comentari respecte de la mestressa del felí –o felina, que dubto del gènere-. Amb la veïna no hem trencat el gel i, per ara, ens ignorem mútuament. Ja arribarà el dia de fer-nos un petit gest de banda a banda de carrer, i un somriure de complicitat.

Malgrat la tensió en la cohesió familiar que provoca el joc de les cadires, encara ens hem de barallar. L’harmonia mentre ens observem amb prevenció no s’ha esquerdat. Que duri! Tenim menjar, estem comunicats i els de natural sedentari –el meu cas-, poc donats als esclats atlètics o acrobàtics que no sigui una cursa de passadís xino-xano, passem el tràngol com els peixos a l’aigua. 

Que la primavera ens sigui més propícia! Estem en contacte. Mentre, decreto unilateralment prohibides les selfies amb el coronavirus!