Els malucs de la nostàlgia.

Podria dedicar la secció que pertoca a elles. Que així sigui i perquè sempre va adreçada a tothom qui s’hi emmiralla sense veure-hi reflectit un espantall. També la podria consagrar a les tempestes reials que els mapes de les borrasques polítiques nacionals no pregonen, al contrari, tapen. No passa res. Una niciesa de regal –segons esbomba la premsa internacional- de només 65 milions d’euros a una rossa a qui els avis del segle passat anomenarien “cara”. No passa res, la incondicional “adhesió” monàrquica –una altra paraula pròpia dels padrins del segle passat- ho perdona tot. Foteses que només posen de manifest la generositat d’un rei –emèrit-. No passa res, ja estem avesats a la corrupció endèmica –estructural?- dels que tenen predicament i un altaveu moral. Quins discursos, però, més cínics! 

Podria insistir en la por a la pandèmia percebuda per la majoria que encara ens belluguem en transport públic com aliena, sense escut i rentant-nos-en les mans. Com evolucionarà tot plegat? La dualitat de gènere va fent i ha de fer molt camí cap a la igualtat de drets malgrat els vents que bufen. La corrupció i la monarquia també perviuen i estan més per les maratons que no pas per la passejada dominical. I la pesta ja no és tant de color groc guanyant el partit abans de la pròrroga per la feblesa de les defenses. El panorama és decebedor i el podria intensificar encara més afegint-hi les esborronadores imatges dels fets produïts a la frontera turca, a la ratlla d’aquesta Europa que aixeca efectius murs més contundents que l’anhelat pel Trump a l’horitzó trencat de Mèxic. 

Al panorama hi aportaré un punt de nostàlgia de la positiva amb ritme dels seixanta viscut aquesta setmana al Palau de la Música. Arrossegat pel context, vaig assistir-hi acompanyat per tres senyores –un privilegi que s’adiu a la paritat de gènere del públic present- a la sessió del 21è Festival Mil·lenni protagonitzat pel Salvatore Adamo. Una temeritat reclosa pel recinte enclaustrat i ple a vessar de candidates sensibles a la pandèmia pel quòrum d’atacats per presumptes patologies prèvies que propicia la franja generacional majoritària de l’auditori. L’Adamo era el cantant que venia més discos després dels Beatles. Cent milions de còpies sense haver de dividir per quatre!

Un concert de dues hores i mitja de durada sense descans que va posar a prova al mateix Adamo i al minoritari sector masculí. Una sessió on la pròstata –virus al marge- va esdevenir la convidada que més va patir. El degoteig de les constants peregrinacions són constants i al final del concert la heroïcitat es va destil·lar pausadament en les cues dels lavabos d’homes que, inusitadament, superaven amb escreix les de les dones. 

A la nit –la noche- el contrapunt musical va estar cosa de vuit músics polivalents que canviaven d’instrument amb eficàcia i notable mestria. Un dels músics il·lustra aquesta versatilitat perquè va alternant els teclats, el clarinet, l’acordió o la guitarra. És evident que es tracta de músics amb molta solfa. Tot un luxe! El Palau va embogir quan va sortir el gran protagonista, Salvatore Adamo. –Guapo! –algunes veus femenines perdien el pudor conreat a les escoles de monges-. Va aparèixer amb determinació i pulcrament vestit amb la mobilitat en cert bon estat i envejable, ja l’hauríem volgut molts. Amb la càrrega dels èxits a l’esquena –els cent milions de discos deuen pesar molt- va iniciar el repertori amb la veu una mica trencada, com la que demostrem els fumadors empedreïts quan assagem a la dutxa matinal. Al principi em va fer patir per si defalliria o per si la veu no ho suportaria. 

Tradueix al castellà, sovint incomprensible, les lletres d’algunes cançons. En canta de noves i desconegudes, massa llargues comparades amb els grans èxits que les admiradores rendides van exigint –La Noche! –insisteixen. Tot arribarà en un concert que va creixent en intensitat i en la qualitat vocal del cantant. Explica que ell és un migrant d’origen sicilià. 

Quantes vegades hem escoltat l’Adamo? He de reconèixer el tremp que encara evoquen i tenen alguns d’aquests èxits dels seixanta. L’angúnia inicial es dilueix a mesura que avança la nit i el concert. S’acumulen els rams de flors que entre cançó i cançó li ofereix alguna admiradora –Guapo! –crida la platea i el galliner. Un èxit! Un bàlsam que amoroseix la por, els anys i la mobilitat. Després dels temeraris saltirons del protagonista i de les evolucions escèniques que comprometen de valent la solidesa del fèmur, el desallotjament va estar molt més fluid que no pas la costeruda ascensió cap a la butaca. Vaig constatar el miracle de com algú abandonava la crossa i baixava els esgraons de dos en dos. 

Una parella balla aliena al què diran al passadís lateral del segon pis. A la meva desconeguda veïna se li desdibuixa literalment el món i li trontollen les cervicals quan el Palau es posa dempeus per moure els protètics malucs i corejar el més popular de l’Adamo. Una gran nit! Finalitza reblant-ho amb “Aquella noche yo fui el cazador y el amo del Palomar. Y sucedió que más de una cayó...”. Afortunadament a les cròniques del concert no hi ha constància de cap ensopegada. No es va haver de lamentar cap ensurt. La truculència, però, abasta d’altres àmbits. 

Al llit, mentre no agafo el son, vaig posar les mans als malucs nostàlgics de l’esperança.