Perdut en la immensitat de la incertesa m’esforço
a no caure en el desesper. Com costa d’empescar-me estratègies per mirar-m’ho
amb cert optimisme raonable. Això de viure els dies amb la sensació que el més
inèdit és la tria del menú que pertoca, així que tornem de repassar una i altra
vegada els topants ben apresos de les raconades al pis, és feixuc. Compto d’esma
les passes al confinament i les vegades que el mesuro des de la consciència
privilegiada de no estar afectat pel virus. Espero que no arribi el moment que
tatxi els dies al calendari de paret, dissimulat rere la porta de la cuina, calculant
el termini encara sense data establerta per recuperar-me o per sortir de la
cel·la.
En aquests dies com ens alliberen el telèfon i
les xarxes, quantes amistats retrobades! Una mena de conxorxa sota la
complicitat recíproca o grupal quan ens veiem les cares i ens atropellem per
dir-hi la nostra. Ànims! Videoconferències que participen de cert neorealisme pandèmic amb bandes sonores esquitxades
d’aldarulls infantils que es resolen en un fòrum on acabem qüestionant la
sastressa, el maquillatge i, amb fonament, la perruqueria de la producció.
Quants no hem descobert que amb un parell d’equipaments d’estar per casa,
altrament anomenats xandalls, en fem prou. La situació actual on s’aferrissa de
ple i causa autèntics estralls, però, és en la ufanor capil·lar de les dones –senyores-
avesades al rentat de perruqueria setmanal i al plis que modelava el pentinat per no parlar de les arrels que no
paren de créixer com unes males herbes en la nova tendència a la perruqueria de
campanya en estat d’alarma –estètica!-.
Aquesta gaseta del confinament va adquirint
una espessor enciclopèdica considerable just a les beceroles d’un consol
esdevingut epidèmia que, quan impacta en moltes i moltes persones, li’n diem
pandèmia. Som a les coordenades de la incertitud cantonada amb el desconcert i
la por avesant-nos-hi, per pura subsistència, amb un punt d’esperança. Rodolen
els dies embolcallats en mortalles manipulades a les fredes estadístiques que
no poden quantificar la solitud a l’hora dels adéus, quan els germans s’haurien
de poder donar les mans.
No gosaré pas d’exercir de profeta fent
prediccions. No ho pretenia. Em pregunto, això sí, què en sortirà de tot plegat
així que aquesta passa afluixi o els savis trobin la pedra màgica remeiera que
ens guareixi. Haurem après quelcom? Com reaccionarem? S’haurà de veure i patir.
Ben cert que no cal ser un vident per endevinar que el panorama social i
econòmic a què ens aboca la pandèmia és de pronòstic molt greu, ens deixa amb
un pentinat com un niu de garses, amb els pèls de punta i, a molts, amb el cul
a l’aire.
De la lliçó, què n’aprendrem? Interpretant el
moment que ens assota com una plaga divina potser caldrà ofrenar als déus
emprenyats més respecte i una devoció fervorosa per tot allò que ens envolta.
Apaivagada la furibunda ira divina, arribat el moment d’atenuar el confinament
cap a la “nova” normalitat que
anuncien els polítics potser assistirem a la reedició dels “feliços” anys vint
amb una llei seca que ens torni abstemis de prepotències i de disbauxes de tota
mena excessives. Prudents, previsors i capaços de repensar-nos com a espècie
que necessita viure –i conviure- previnguts contra els espavilats oportunistes
i els diversos predadors que se n’aprofiten.
Brindo pel diumenge, per aquests feliços anys
vint i per una normalitat que realment sigui nova!
Cuidem-nos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada