Margarides a l'asfalt.

Espero que, quan llegiu aquesta nova entrada al blog, us trobeu tan bé com nosaltres. Així encapçalàvem les cartes ara fa unes dècades. M’he estalviat el gràcies a Déu preceptiu –pels descreguts- i que les redactàvem en castellà. Amb els anys les bústies s’han tornat al·lèrgiques a la correspondència personal. Qui s’entreté a comunicar-se per correu postal amb la família, els amics o la xicota –un altre mot descatalogat-. Espero que no tornin, per imperatius tècnics, aquests canals de comunicació pautats i amb un paper especial que es podia perfumar. L’emoció d’obrir la bústia amb l’esperança que una carta hi hagués fet el niu és quelcom del passat, no massa llunyà, ben descatalogat. Vés a saber, però, perquè tot torna.  

Com ho ha fet l’entusiasme a fer pa. Saturat el comerç del paper higiènic s’han obert nous nínxols d’oportunitat, com ho anomena la disciplina mercantil referint-se a un segment determinat. Ara mateix, el de la farina i els seus derivats viu a l’alça per com de buides estan les lleixes als establiments d’ultramarins –un altre concepte vintage-. La farina i el llevat cotitzen i han esdevingut cobejats productes de luxe ja que pastar-la té un punt de plasticitat –comestible!- que es comporta el retorn a la infantesa evocant aquell perfum especial que desprenia el pa acabat de sortir del forn. Fer pa requereix temps i paciència, però d’aquests articles els prestatges en són plens i, ara mateix, es paguen molt a la baixa.

Fer pa és l’acte suprem d’autosuficiència que tenien clar a pagès. Forns de volta com cúpules celestials de la supervivència domèstica d’on sortien pans com satèl·lits, llunes mengívoles que no s’assecaven de setmana a setmana. Explicaven els avantpassats que el divendres era el dia de fer pa i coca –una llepolia ensucrada-, com el dilluns estava dedicat a la bugada. Calendaris d’un atavisme superat amb un exclusiu protagonisme femení.

Tot torna, però! I la natura reclama –en la revolta dels elements i d’algunes criatures- els seus dominis expropiats o malmesos per la tremenda activitat humana que ha ocupat maldestrament els seus feus. Som en aquest punt inèdit per a la civilització en el qual, si dura una mica més el retir espiritual, veurem créixer margarides a l’asfalt. 

Tot tornarà –espero-. Com les trobades dels avis al banc del carrer de casa ara orfe i desvagat. Aquest dimarts, una membre de la confraria amb la seu en aquest banc, la meva sogra, la Montserrat, n’ha fet 90! 

Per molts anys!