La cosa peluda.

A mitjans de febrer ens informaven d’algunes mesures imaginatives per evitar el contagi per coronavirus. Una d'elles consistia a rapar-se el cabell, una solució que van adoptar diversos metges i infermeres de la regió de Wuhan, punt on es va originar l'epidèmia. Segons el personal sanitari, la mesura permetia col·locar-se les mascaretes de forma més ràpida i ajustar-les millor, evitant possibles contagis. A banda, asseguraven que es reduïa el risc d'infecció.

Aquesta setmana ens alerten respecte de la pèrdua de cabell ja que podria ser un indicador per preveure la gravetat de la Covid-19. Aquesta és la hipòtesi que planteja un estudi que parteix de la relació que els investigadors –turcs?- han observat en l'alta freqüència d'alopècia androgenètica -relacionada amb les hormones sexuals masculines i motiu de la pèrdua de pèl més comuna- entre els pacients masculins hospitalitzats.

Els calbs haurem d’anar molt en compte perquè entre les maneres contradictòries de llegir la relació entre el pèl, la cosa vírica -i l’alegria, com fa la dita-, hauríem d’abstenir-nos, doncs, a exposar-nos festivament pel risc a contraure la malura amb més lleugeresa. És un greuge hormonal assetjant el col·lectiu dels pelats que només es pot compensar per l’entrebanc evident a prendre’ns encara més el pèl. 

Superada la tragèdia capil·lar que ens ha afectat aquestes setmanes abans que les perruqueries obrissin, reconegudes com un servei essencial en alguna fase del confinament -hauria de repassar els manuals amb la massissa normativa al respecte- la cosa peluda hi té un protagonisme a l’alça en la borsa vital de l’existència. 

Els centres d’interès han oscil·lat també per fases ben marcades. La primera, la culpable de tots els mals i la causant d’aquest estat de prevenció tan poc suportable, ha estat la vírica. Així que la por a encomanar-se o a no guarir-se s’ha fet un lloc a taula, com un convidat habitual més, els dards apunten a la diana dels formidables efectes socioeconòmics catastròfics que la pesta ens ha deixat. S’ha instal·lat a la taula d’algunes famílies per devorar-ho tot barroerament. 

La tercera andanada mediàtica, per cansament i reiteració de les anteriors, s’adreça a aquells aspectes colaterals que ens ha portat la pandèmia. Triomfen, aquests dies, els estudis sociològics diversos respecte dels comportaments i de les dinàmiques que les circumstàncies han imposat, bàsicament la reclusió. Ja he detectat en diversos mitjans que dediquen molsuts estudis a com el personal resol la “cosa peluda” i el goig vital que comporta a qui la conrea.

La casuística s’analitza des dels diferents vessants possibles. Si passem el tràngol sols. Si ho fem en parella o si som un congrés generacional convivint en un mateix espai comprimit. La solitud resoldria la necessitat des de pràctica amanuense reescrivint acolorides pàgines sensuals que, generalment, acaben feliçment. Res de nou sota la capa del cel si no fos per l’efecte taca d’oli amb què les videoconferències i les possibilitats tecnològiques –i profilàctiques- les han esquitxat. Les últimes novetats, vinculades a la connectivitat sense cables –ni parella-, tenen molta demanadissa. S’haurien disparat les joguines sexuals unipersonals que s’activen i interaccionen des de la llunyania, a les antípodes. Un esclat innovador respecte de la ultrapassada artesania tradicional!

El capítol que analitza el món del a parella és concreta en un repertori de recursos variats i de posicionaments innovadors o ja assajats que haurem d’analitzar des dels indicadors de resultats que se’n derivin. Un serà el percentatge de ruptures en la parella. Si aquest s’imposa haurem de confirmar que l’antídot més poderós contra l’arravatament passional és la convivència a jornada completa, que no l’hauria salvada ni un concurs d’aparellament de mitjons en guerrilla. Ben al contrari, l’indicador oposat mesurarà el percentatge de l’alegria conjugal destil·lat en un nou baby boom –el de la pandèmia-. Passo per alt els índexs tèrmics de la calidesa corporal als nuclis amb convivència atapeïda. 

Podríem concloure que això de l’andròmina pilosa és com un masterchef on cadascú guisa segons els ingredients i les aptituds culinàries de què disposa. Les mans i l’amor per la cuina són fonamentals. Amb el salpebre just perquè els rituals imprescindibles com el punt de cocció i el parament de la taula  no ens esguerrin ni socarrimin el plat.

Alerta, perquè la cosa peluda té data de caducitat; d’ací a cent anys, tots calbs!