31 de maig 2020

Cicatrius.


Tothom hi està d’acord, a dir que si fa uns mesos ens haguessin anunciat com ens hauríem de veure, no ens ho hauríem cregut. Ciència-ficció de pel·lícula dolenta. Una història de la que formem part, en el millor dels casos, com a extres. Cal defugir-ne el protagonisme, companyes. Els que tenim una edat argumentem que ja vam subsistir, llavors, al confinament obligatori del servei militar. Una etapa que ens posava a prova en un ritual uniformat i que ens tornava homes –a les noies no les llicenciaven com a dones amb una hipoteca de temps tan formidable com aquella-. A alguns, que vam tastar la rabiüda contundència de les armes en pròpia pell, encara ho recordem més. No us explicaré l’experiència ni us respondré pas a la pregunta morbosa de –Fa mal un tret? 

Vaig subsistir en el sentit més literal de l’expressió. Amb el temps me n’he gairebé oblidat si no fos per la cicatriu bèl·lica al braç –com un pirata del XX- testimoniant que no es tracta d’un malson que m’he empescat per fer-me l’interessant. Les cicatrius confereixen cert prestigi, com un segell a l’epidermis en el passaport de la vida que certifica com de perillosament i arriscada la biografia redacta el diari personal de cadascú. M’aventuraria a dir que els tatuatges són la versió covarda, com de cromo col·leccionable en color, de les costures de veritat a la pell -disculpeu el puntet milhomes-. Algunes afavoreixen -que no és el cas-, com a l’Indiana Jones, l’heroi invicte en múltiples i inversemblants duels.

Ara que s’acosten Sant Joan i els esclats pirotècnics em torna a passar pel cap com d’insuportables eren aquelles perdigonades festives al cel estiuenc durant la nit de les bruixes. Han hagut de transcórrer moltes revetlles per tornar a tolerar sense massa escarafalls ni excessiva inquietud la pudor a la pólvora i el retrunyir dels petards. Enguany, però, crec que els enyoraré si la nova normalitat encara ens matxuca. 

La por ens fa tremolar l’ànim per la presència d’un perill real o, el que és pitjor, imaginari. La por cerval que ens paralitza per l’aprensió a què esdevingui algun mal o quelcom contrari a allò que esperem. Els manuals d’ajuda per als de de natural poruc afirmen que la por és lliure i que cadascú en prenem la ració que els autoserveis de consum ràpid ens posen a l’abast. Hauríem de dedicar esforços i molt de sentit crític a entendre amb quines intencions gastronòmiques ens volen planificar alguns àpats i posar-hi molta distància. Compte amb el colesterol dolent i els sucres refinats!

Ultrapassat l’equador de la pandèmia -que així sigui!-, ens situem en la latitud, segons la carta de navegar marees, on hem de començar a llençar per la borda el llast del temor sobreposat que no té fonament. Aquest és un repte carregat de certa temeritat, recobrar sense dimitir de la responsabilitat personal, allò amb què gaudíem, aquells petits detalls de la quincalla quotidiana que avui preuem com a grans tresors perduts. Haurem d’aprendre a garbellar l’emoció pels coets brillants de la pirotècnia vírica.

Aquesta ha estat una setmana de molts focs d’artifici i de gran rebombori més enllà de la plaga que ens ocupa. Res, no ens angoixéssim. Jo estic tranquil, reconfortat per com tots els pares i alguna madrastra de la pàtria, gairebé sense excepció, gestionen aquest moment històric. Quin exercici tan exquisit de maneres polítiques -a destacar-, de generositat i d’acompanyament més exemplars. Tots a una sense retrets, fent-se costat els uns als altres aliens als interessos partidistes perquè puguem sentir-nos orgullosos i segurs d’una acció de govern tan complexa -que ho és-. 

Nissan plega veles al litoral català mentre la crisi esmola amb més contundència les urpes tot i que s’ha aprovat la renda mínima vital. S’apugen considerablement els sous de les forces de seguretat de l’Estat, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, amb els militars agreujats ja que se senten mal pagats, oblidats i menystinguts, a la cua del reconeixement perquè ara tocaria –per clamor popular- agrair-los la tasca als del gremi de la sanitat, que ja van advertir que els aplaudiments sense cistell ens els fotem al clatell. Veurem com resolen les prioritats. 

 Personalment agraeixo més el format sense uniformes en les compareixences informatives sobre el moment de la pandèmia que el govern de la Moncloa ha recuperat. Ho associo per una psicoanàlisi d’estar per casa amb espardenyes -com els petards i la sentor a pólvora- a quan, llavors, em van convocar a un consell de guerra.

Tot passa i, afortunadament, se supera. Que les cicatrius siguin les mínimes tot evolucionant cap a tatuatge per esdevenir, finalment, pura calcomania acolorida que s’acabi esborrant del tot amb el temps.

2 comentaris:

  1. Les cicatrius ni s 'esborren, sobretot les que no es veuen.
    Amb el temos no fan mal i les oblidem, però hi son

    ResponElimina
  2. Un dia vaig dir (i em reafirmo): el temps no esborra, res!

    ResponElimina