No és el que sembla, senyor.

Avui he viscut quelcom d’extraordinari. Un episodi que recordes molt de temps, dels que situes en una data i que propicia aquella pregunta retòrica d’on érem el dia que va succeir allò que incorporem a la biografia com una anècdota fonamental, una fita existencial de les que podrem explicar perquè no hem estat, afortunadament, una de les víctimes. Un esdeveniment que pengem al catàleg de les facècies amb què castigar els infants del dia de demà quan tot plegat engrogueixi la memòria als calendaris caducats. Doncs sí, una aventura! 

He posat el peus al carrer i m’han acollit la vorera, el semàfor mandrós de la cantonada fent-me l’ullet i l’extraordinària calma que respira la ciutat. Una Barcelona inèdita amb una catifa de pol·len –com de confeti vegetal- dels plàtans coronats per verdura esponerosa exercint de contrapunt a l’absència de multituds en un paisatge extraordinàriament silenciós. Avingudes i places semblava que volien refer-se de l’ensopiment causat per una nit impossible de revetlla sense coets. Rar.

Voreres amples alliberades de turistes. Establiments majoritàriament tancats amb algun de mig obert en una sospitosa legalitat absolta pel desig d’aquesta normalitat que no acaba d’arribar. Amb la ciutat sense el rodolar trepidant de les maletes viatgeres, sense els inefables passavolants ocasionals i sense les cridaneres barricades humanes que provoquen, les selfies han perdut els protagonistes mentre els monuments, amb l’amor propi perjudicat, persisteixen atacats d’enyorança. 

Tan rar com que et serveixin un tallat sense dret a taulell. Dempeus i agraït despleguem el mapa incert –com uns turistes més de viatge per la nova normalitat- del que esdevindrà en una renovada complicitat amb el cambrer de sempre que es mira les taules sobreres amb la mateixa melangia que els monuments contemplen la buidor dels carrers. Amb incertitud! 

Un gos, que passeja des de la distància prudent, m’ensuma tot arrossegant l’amo. Un ciclista –o una, amb la mascareta i el casc no m’atreveixo a ser exacte- m’escridassa perquè he creuat el carril sense mirar. Em disculpo. Els municipals, amb recança del que solien, ja no atalaien vehicles. S’han reconvertit a endevinar vianants descol·locats, perduts en una franja que no els pertoca. El fet de caminar et fa, com a mínim, sospitós quan no transgressor. Poso cara de bon minyó, sense aturar-me i sense voler aixecar sospites continuo fent camí. En circumstàncies normals m’hauria encantat en qualsevol aparador fent-me l’orni, però aquest recurs ja no m’assisteix. Amb cert sentiment de culpabilitat jugo al gat i la rata amb els agents de l’ordre, canvio de vorera i procuro que no recelin. Respiro i afluixo el ritme així que he aconseguit desempallegar-me’n en una hàbil maniobra a la cantonada. 

Com us deia, una aventura! Se t’accelera el pols amb neguit adolescent. Com si et desplacessis amb molta precaució cap a una trobada secreta i passional on esbravar les abraçades virtuals que ens prometem amb un punt d’infidelitat inconfessable i, alhora, temerària que amara el moment de molta adrenalina perquè la parella -de municipals- et pot enxampar més que fora de la franja horària, ubicat en un indret on no estàs empadronat. Quin tràngol! Em penedeixo de no haver-me camuflat més amb el context, de no disposar d’un quisso dels que no tiben massa la corretja, de no anar vestit per a l’ocasió amb malles i espardenyes suades. M’esmenaré. 

Totes aquestes emocions i més s’han aplegat en aquest inici de desconfinament -que no d’alliberament- de la clausura domèstica. Després de dos mesos justos aquest matí he tornat a fer el camí cap a la feina. Ha estat com si fos la primera vegada i tan decebedor com acostumen a ser els primers cops. He anat a recollir l’ordinador professional al despatx que m’ha de permetre unes filigranes administratives que tenia vetades des de l’aparell personal.

A l’oficina, l’aldarull és ara quietud inusitada. Passadissos solitaris, taules despoblades, telèfons muts en un món silenciós que es trenca quan l’alarma comença a udolar escandalosament i sense aturador. Tot i haver demanat permís, la meva entrada a la planta ha estat descoberta. I m’han arreplegat amb un ordinador sota del braç, no els municipals sinó un guarda de seguretat que estava al cas –T’he enxampat! –ha fet amb simpatia sorneguera. Ja pressentia jo que l’aventura no acabaria bé –No és el que sembla, senyor... –he mormolat avergonyit. Ho hem deixat estar aquí sense més explicacions que no sigui un compromís, –No ho tornaré a fer!

 Al món exterior, més enllà de les ratlles municipals, provincianes o de regió sanitària, la vida fa el seu curs. A Badalona, per exemple, el pont del petroli continua amb serioses avaries estructurals i consistorials. 

Al món local –el de la vida domèstica de passadís- avui ha trucat la metgessa del CAP per donar-nos el condol per la pèrdua de l’avia. Un detall humà que parla dels tràngols que pateixen els professionals de la salut. Ha estat un condol sentit que, gràcies als déus, no calia perquè la Montserrat, la sogra, tot i complir noranta anys només ha dimitit del joc de les cadires per raons òbvies. Continua viva i en molt bon estat, més encara després de la sessió de perruqueria. La doctora també s’ha alegrat –molt- per la confusió i per la planxa en el recompte. Problemes en la preinscripció celestial, diguem. També se’ls deu haver col·lapsat l’aplicació. Ella està bé, en forma i sense maldecaps existencials, només ha bescanviat les misses diàries pels agraïments fervorosos de cada vespre als del gremi de la sanitat, autèntiques divinitats. Avui amb més fonament, si cal, perquè ha tornat a ressuscitar malgrat els maldecaps que l’assalten a hores d’ara per si l’hauran esborrat del llistat de pensionistes en actiu. Llarga vida!

La gaseta del confinament continua amb un episodi solidari de proximitat més. Dos xicots estudiants de música a l’ESMUC complien l'arrest davant per davant del carrer fins fa poc, ja que han retornat a casa per les circumstàncies. Un era andalús i pianista, l’altre percussionista i de Terrassa. Cada vespre ens dedicaven una peça dels Beatles des de la professionalitat i l’empenta jove que els caracteritza. Jo els tinc enveja de la bona a ambdós, per la disciplina i pel domini del llenguatge musical –i pels bíceps del de les cassoles amb què practicava a falta de tambors-. L’avia Montserrat, la sogra, els tenia el cor robat, tant que per Santa Montserrat li van dedicar el concert puntual de les vuit del vespre. I el pianista li va redactar, també, un poema entranyable que va deixar a la bústia el dia que s’acomiadaven. Abans ens van portar dues plantes perquè en tinguem cura fins que el món de la solfa recuperi la nova normalitat, els arpegis i l’harmonia de sempre. Plantes d’estudiant sofertes que abans de trasplantar vaig alliberar de la mascareta, dels guants i dels assajos. Ara respiren. 

Salut!