A pas de convidat.

Fins i tot el mossèn passejava de bon matí atalaiant el ramat des dels turons propers a la vila abillat com un muntanyenc amb dos bastons i ben calçat. Aturo la màquina de pedalar i la fem petar una estona des de la distància preventiva. Li reconec l’impacte d’estrella mediàtica assolit durant el confinament quan oficiava des de les xarxes. En un funeral, m’explica, va omplir el monestir de gom a gom –encara que virtualment i des de racons agosaradament llunyans-. La dada s’haurà de contrastar amb la confluència a l’ofici d’aquest diumenge de festa major tan excepcional.

La festa major de Sant Joan de les Abadesses s’escau al segon diumenge de setembre, pels volts de la Diada. Són moltes les contrades que ho celebren per aquestes dates que no necessàriament coincideixen amb algun sant patró amb especial predicament al poble. D’altres, com Barcelona, festegen la Mercè. El calendari pagès associat a les collites, al graner ple i a les cabanes farcides d’herba per a l’hivern decidia celebrar-ho quan el blat ja era ben lligat i al sac. Festes de tardor amb un rebost que feia goig. A redós d’una taula s’hi glorificava gastronòmicament l’abundor, l’homenatge als dies de sol i serena, a la suor i a la incertesa per si una pedregada, en un tres i no res, ho malmetia tot just abans d’arreplegar-ho.

Enguany la pedregada vírica ens ho ha aixafat tot. Només el repicament de campanes anunciant l’inici de la festa sense músics ni serenates des del campanar al monestir, i el partit de futbol amistós a porta barrada de l’Abadessenc contra el Banyoles (2-1) hauran estat els actes singulars d’aquesta trista i deslluïda edició. A les xarxes corria l’acudit de Sant Wuhan de les Abadesses il·lustrat amb la imatge del magnífic pont vell. Ben trobat, però amb un punt excessivament sarcàstic quan es van detectar cinc brots diferents amb una trentena de persones afectades. La nuvolada negra i amenaçadora s’ha esbargit amb el cribratge efectuat a més d’un terç de la població en el qual només s’han detectat cinc casos positius. Diguem que no ha pedregat, però ha desguitarrat allò previst a la festa major d’enguany, els bàsics gegants i la dansa tradicional.  

Aquests dies les autoritats i les entitats de la baronial vila abadessenca han decidit assenyadament anul·lar-ho tot. Una determinació gairebé sense precedents que se suma a la tasca altruista dels sentinelles de balconada i dels rastrejadors de la imprudència. Els arbres genealògics dels pobles les tenen aquestes dèries ja que, entre d’altres virtuts, ens tenim molt vistos i a tots ens han motiuejat.

Viurem la festa sense l’alegria compartida pel retrobament. Celebrarem sense anar a pas de convidat, encara que vestits per tastar l’ànec amb peres, aquest segon diumenge de setembre des de l’excepcionalitat i el consol -si és el cas- que estem bé i amb un pensament dedicat a aquells que ho pateixen des del confinament encomanats d’esperança perquè se n’alliberin promptament.

Tampoc ens obsedirem per si plou o fa un dia rúfol, que espatllava les audicions matinals de sardanes al Passeig i el ball de pabordes, havent dinat, a la Plaça Major. Ens estalviarem el vertigen dels cavallets i la magra exhibició amb una escopeta de fira, l’empatx de xurros o haver d’adoptar el peluix orfe de la tómbola. Qui no s’hi conforma és perquè no vol. Malgrat tot, bona festa major!

He continuat pedalant mentre la pujada cap a la carena es torna feixuga, gairebé heroica. Ha estat un matí radiant en un ascens per oblidar incerteses i excepcionalitats -com si aquest dilluns tampoc no comencés el nou curs- i que, com en un final de conte dolent, la pandèmia que ens ha escomès hagués estat únicament un somni.

Bon inici de curs!