L’estrena del curs.

Les posades en escena d’una obra requereixen d’una feinada impressionant que sovint els espectadors no arribem a ser-ne conscients del tot. Una nit d’aquestes, en una gala de gent del món del teatre i del malviure faranduler –ara més que mai-, una parella de germans entranyable encarregats de fer efectius els somnis i les il·lusions que provoca també l’escenari ideat per a cada espectacle, reclamava que als programes de mà hi figurin totes les persones anònimes que cusen, il·luminen, fan d’altaveu de la paraula i apunten –si encara existeix l’apuntador- els textos als protagonistes, les cares reconegudes, que trepitgen el decorat ja muntat.

Arribar a l’estrena o a la presentació d’una producció artística o cultural acostuma a ser un camí d’afany, una mena d’odissea sovint costeruda que passa a un segon pla el dia que s’aixeca el teló i s’apaguen els llums perquè comenci finalment la màgia. La premsa, els crítics i cert públic selecte hi són presents i són majoria. Es tracta de la tropa que col·lecciona primeres edicions de la disciplina que sigui. Majoritàriament, si més no per gratitud i perquè acostumen a ser convidats de gorra, en canten les excel·lències encara que pensin que la cosa podia haver rutllat millor. Els nervis de l’estrena, pretexten si algú els qüestiona l’opinió d’autoritat que exerceixen.

Imaginem per un moment -també es tracta d’una ficció- que un crític s’entestés a assistir cada dia al mateix espectacle, a una obra de teatre de la qual n’acaba aprenent el text i és capaç, si la gràcia escènica l’assistís, de fer tots els papers de l’auca. Suposem que aquest insòlit crític teatral addicte a un cert perfeccionisme malaltís publiqués dia a dia la seva i particular crònica de cadascuna de les sessions que presencia abonat a la mateixa butaca. L’errada puntual de la protagonista que es confon en una rèplica. La sortida a escena inoportuna. La calavera que cau a terra just quan tria “ser” i arrenca el vol. El secundari que perd la memòria o l’ultracorrecte que exclama amb sobreactuació “apaga l’espelma i ceba” quan a l’acotació del text es llegeix clarament ”se’n va”. Coses del dia a dia acumulades que ens podrien fer decidir que no cal presenciar l’assortiment de desgràcies desafortunades aplegades pel primmirat crític d’allò quotidià.

Si el teatre ha decidit aixecar el teló, el curs escolar ho ha fet amb més públic que als espais diversos on hi té l’aparador la cultura. Amb un aforament al complet, amb totes les entrades venudes, ja fa una setmana i alguns dies que el gran espectacle de la tornada a l’escola funciona amb força precisió. Infants, preadolescents i joves després d’una no presencialitat llarga com un dia sense pa recuperen el que solien. Un desig manifestat a bastament pels protagonistes principals, de tornar als centres, de recuperar els companys, l’activitat i els professionals -tots, també l’apuntador- que els fan costat i ho han fet possible.

Arribar a l’estrena del curs actual ha estat més que costerut, adequar els escenaris pedagògics, marcar els espais de referència, disposar d’una organització meticulosa per garantir la seguretat i alhora ensenyar i educar en un marc totalment nou, que no de nova normalitat -com diuen-, ha suposat un esforç titànic. Un exhibició certament innovadora. La tasca de gestionar i d’organitzar-ho no és prou coneguda ni la societat n’és prou conscient quan la incertesa i la situació condicionada per l’evolució de la pandèmia és extraordinària i molt delicada. Sobretot perquè els professionals -tots- hi han deixat més que hores i paciència conscients que se les fan amb material molt sensible.

Rituals i rutines amb una disciplina també insòlita mentre els apunten amb una pistola de ciència-ficció com esbrinant la quantitat de neurones que tenen encara per estrenar o en rodatge. I els trapelles sospitosos rentant-se les mans com uns Ponç Pilat sota la mirada severa de la mestra. Tocarà -esperem que així sigui- aprendre i assajar el poema de nadal enfilats a la cadira rere una insuportable mascareta amb lluentons, la barricada perfecta a la vergonya i un bon parapet al sentit del ridícul mentre recitem en Joan Salvat-Papasseit amb la remor d’un carro carregat d’apis que l’empedrat recolza.

Enguany assistir a l’estrena del curs ha comportat una càrrega prou pesada, un sobrepès, que els mitjans no han explicitat, crec, suficientment. Valorar la feinada, reconèixer aquest esforç. No proposaré pas que sortim cada dia a l’hora de tancar la barraca escolar a picar de mans als balcons -com solíem- per agrair l'esgotadora temeritat que suposa, segons els pessimistes, obrir els centres docents. Jo només demanaria una ovació sentida per a les famílies corresponsables amb la cura i les mesures que també s’exigeixen a casa -i es verifiquen a l’escola-.

Crec que, a les cròniques del moment que vivim, ens hi ha mancat la posada en valor del que ha suposat, primer exercir d’alumnes i de mestres des de la distància -quan el bolero digital- i després quan s’han hagut d’obrir les massisses portes físiques segons el que preveu el calendari escolar d’aquesta edició -una milonga- històrica. Penso que aquell crític de teatre, el de la cadira abonada a cada sessió, s’ha passat al món de la pissarra amb un guix sovint massa gruixut i amb poca indulgència.

Jo sí que us vull agrair -a tothom- l’esforç i la dedicació. Coses d’una paraula descatalogada, la vocació, que també ha sortit a escena en un moment com el que us ha tocat exercir la docència.

               -Gràcies!