La manca de certesa o quan considerem quelcom no segur, amb dubtes, ens fa sentir que no tenim la veritat previsible al nostre costat i ens produeix neguit. L’angúnia vital participaria d’aquesta incertesa que ens posa davant d’allò que no controlem, com si habitéssim en un present determinat pel que ens espera i que no coneixem, allò del déu dirà. Pertanyeria a una categoria superior entre l’atzar i la predestinació que no abastem.
Però, si la incertesa esdevé desconcert és perquè les persones remouen la fórmula sublim volent interferir en la predeterminació unívoca que alguns postulen. Manifestat d’una altra manera podríem dir que el sentit crític i el sentit comú acostumen a ser l’antídot que ens pacifica l’angoixa, però quan els retorcem i els forcem ens entaforem al llarg i negre forat del desconcert on els raonaments previsibles deixen de funcionar i l’única espelma que il·lumina aquest túnel és el caos. Em temo que a la incertesa magnificada que vivim cal afegir-hi la gestió desconcertant d’aquells que haurien d'assossegar l’aflicció que ens tenalla.
Entre la incertesa i el desconcert, doncs, hem de fer la viu-viu gronxant-nos en la renúncia i el temor embarrancats en aquesta percepció tan estranya i ben rara a què la nova realitat ens ha portat. M’estalviaré de dir que hem après a viure amb la pandèmia, en tot cas hi cohabitem en una escala de conformitat i responsabilitat ben variada i, a voltes, fins i tot pintoresca per no qualificar-la de contradictòria o, més encara, de dramàtica.
Ni més ni menys! Mai més ben dit i sentit. Mai més ben sentit i compartit!
ResponElimina