Engrunes d'optimisme.

Estic per fer mutis i retirar-me d’escena, deixar la pàgina en blanc. Faig una ullada pels mitjans sense aturar-me a les raconades de les xarxes i no hi sé trobar un pam de net, quelcom mínimament optimista que ens aixequi aquest estat d’ànim, que el patim força ensorrat. La gaseta del confinat segona edició ja camina a grans gambades per esdevenir una enciclopèdia gruixuda de molts volums registrant un increment exponencial en la producció de taüts per a un més menester i per a un si escau. Esmentaré la voluntat de l’avi -savi- que cedia la preferència als accelerats perquè jo també sóc del parer que qui tingui pressa, passi davant. Ja ens portarem flors i passarem el drap a la làpida polint el record i espolsant l’enyor per Tots Sants.

Si ens oblidem de l’epidèmia per fosca, incerta i malastruga a què ens arrapem per sortir del foc i no caure a les brases de la política i dels seus gestors. Torno a passar pàgina i m’esborrona el cruixir de les entranyes de la terra bategant com un terratrèmol mentre sacseja les aigües de la mediterrània exhausta de tant bressolar els cossos anònims de refugiats ofegats, ofrenes de carn viva que no amansen la ira dels déus ferotges tan irritats que exigeixen encara més sacrificis d’infidels degollats.

Una època i un any per oblidar quan no tenim la certesa de si es tracta del preludi d’una rara quotidianitat establerta o de quelcom més descoratjador. En aquest sentit m’apuntaria al club dels negacionistes tot aclucant els ulls per no voler veure allò tangible malgrat que s’entesti a no deixar-nos tranquils. Un any nefast en el qual fins i tot el Barça és incapaç de reconfortar l’univers culé. I no vull ni esmentar les repercussions prenadalenques que comportarà la derrota o la victòria d’en Trump en la cotització dels torrons i de la decència política.

Amb els llums de nadal escalfant a les tribunes per sortir al terreny de joc a pampalluguejar amb renovada energia, l’activitat comercial viu subordinada a l’embranzida consumista de la campanya nadalenca que els visionaris no s’atreveixen a pronosticar. Que no seran tampoc unes festes com solien, coincideixen. Això sí, amb una cadira per enfilar-hi com cal la criatura a recitar el vers, un himne per apedaçar l’esperança avariada.

En l’àmbit personal en el cas que ens tornin a recloure -encara més- als quarters domiciliaris d’hivern, ja us dic que em nego a escoltar el “resistiré”. També em temo que el gremi de la sanitat, de produir-se, catalogarà com un exercici de cert cinisme les manifestacions de balconada més que no pas de reconeixement. La segona onada ens enxampa a alguns amb el to més baix –o desafinant directament- i a ells, els de la bata blanca, molt esgotats.

Ep, quelcom percentualment lluminós! Les dades d'evolució de la pesta que recull el departament de Salut constaten aquests dies una dada amb unes engrunes d’optimisme. Anuncien la disminució de la velocitat de propagació del virus, que ha davallat unes centèsimes.