Desconcert.

Hem sortit de la incertesa per caure de quatre potes en el desconcert. Incertesa és com l’anunci poètic d’un estat superior que ens amara voleiant permanentment pel damunt dels nostres caps. Incertesa era l’estat natural, ordinari, de la nostra existència, una mica allò que ens espera sense saber què serà. La incertesa que senyoreja el moment actual, però, ha mutat per tornar-se concreta i ho ha fet en prosaic desconcert -en majúscules, si ho preferiu-. En sortirem millor, dèiem al principi de la reclusió. Tot anirà bé, enganxàvem a les balconades els dibuixos de coloraines amb cal·ligrafia de criatures sense col·legi presencial. Esperem-ho, que tot vagi bé, amics.

  Intento no ser pessimista ni encomanar l’oratge causat pel vol dels ocells tenebrosos amb passades rasants que pretenen despentinar-nos l’esperança. Costa no deixar-hi l’empenta o la voluntat. Costa assumir que això no és un acudit i que va de veres. Hi tornem a ser, al mig d’una onada perdent el recompte i vivint amb la certesa -aquesta sí!- que alguns ens han deixat. Estic per exalçar, si no fos una ocurrència cruel, els negacionistes. Ser capaç de girar els arguments i creure que habitem un miratge propiciat per forces obscures amb interessos espuris -que també n’hi deuen haver-.

Negar-ho és tan enrevessat com acreditar l’eternitat. Deu ser més fàcil viure al marge menystenint la realitat que no pas l’angoixa, el temor i la paüra que provoca la consciència dels perills que ens assetgen pel maleït virus que ens ronda. Posem-hi entusiasme i esperança, doncs. Ja tenim la vacuna -el vaccí- en una dansa hipodèrmica contra la malura encara que en versió milonga arítmica de compàs massa lent. Per als que continuen aferrissats a negar-ho, les dosis no deuen ser res més, segons els malastrucs, que un got d’aigua innocu amb sucre dissolt que ho cura tot. Jo, per si de cas, em quedo amb la cara de satisfacció i el somriure de privilegiat d’aquests avis que hi posen bé el braç i la fe perquè els l’administrin. I si ho fos, una enganyifa, ara mateix el poder d’introduir esperança puntual intramuscular ja és tota una victòria que necessitem com l’aire que respirem perquè al nou any, com a tots els nounats, ja ha calgut canviar-li els bolquers massa sovint.

La conjuntura té tendència a propiciar el desgavell amb un cert caos amanit amb unes gotes de campi qui pugui. Un cames ajudeu-me a empentes i rodolons molt lleig per arribar el primer d’aquells que han pretextat aprofitar les resquícies de les ampolletes, les engrunes del vaccí, per injectar-se d’amagatotis com un ionqui egoista de cantonada atacat per l’abstinència ferotge. Un bon exemple per destriar la “incertesa” del “desconcert”.

Disposem d’un assortiment d’articles desconcertants de tota mena al catàleg que es poden adquirir còmodament online a terminis. En l’àmbit de la cosa democràtica, Catalunya viurà la immediatesa d’unes eleccions incertes enmig d’una contradicció irreconciliable entre la sanitat, la política, les lleis i presumptes interessos espuris -que també n’hi deuen haver-. Sense analitzar-ho profundament, potser, podríem proposar d’elegir també els jutges aprofitant el desplegament de les urnes. El protagonisme dels alts estaments judicials respecte de l’executiu representat pels governs i la tropa de polítics que dimiteixen de la seva raó de ser per delegar i aixoplugar-se sota dels paraigües legals és una deriva massa freqüent que pot semblar inquietant quan allò a discutir i a acordar hauria de ser matèria exclusiva dels triats específicament per ostentar aquesta potestat. Perquè les maces sempre piquen.

 Com ens hem de veure, sort que ens volen fer parlar -a les urnes!- ja que els altaveus i alguns rètols al metro ens comminen a estar-nos callats amb la boca ben tancada, “es recomana no parlar”. Certament desconcertant, com deia al principi. No dialogueu, no us toqueu, no us abraceu. Passem un no viure per no morir que ens treu de polleguera i ens aprima el seny. Silencis com de catedral a l’andana i als combois en estat de constricció que ens reprimeix, fins i tot, de poder-nos queixar perquè algú ens ha masegat l’ull de poll en una turbulència ferroviària congelada per un anunciat temporal de neu que ens ha glaçat encara més la mobilitat, el criteri i la paraula.