Els espantats hem destapat el cava perquè la ciència ha aconseguit en molt poc de temps el desllorigador del vaccí. Just aixecada la veda de la temporada de caça del virus, els savis -curant-se en salut com acostumen- predeien que haurien de passar un parell d’anys o més per trobar el beuratge que ens guarís. La cursa i la competència entre laboratoris ha obrat el miracle en un temps inaudit. Un sospir sísmic universal s’ha detectat a les quatre cantonades de la Terra si aquesta tingués arestes i no fos rodona com una pilota. La salvació en una nevera de platja de bon traslladar -anuncien- ja és ací.
Però quan la barca tot just arribava a bon port, quan tot rutlla, pot passar que marxi el llum o baixi la marea. I aquests dies la foscor envaeix i refreda l’entusiasme perquè s’està eixugant la font del miracle. S’ha estroncat molt el cabal del subministrament de la vacuna per manca d’existències. Bona nit i tapat! I ara què. Gairebé podríem anticipar els propers capítols d’aquesta sèrie interminable amb foscos personatges que naveguen per les aigües encantades intentant enxampar els peixos amb tota mena d’arts, des del palangre a la xarxa d’arrossegament. Perquè el llum se n’ha anat i és el moment propici per pescar en aigüerols i bassals tèrbols.
Dels espavilats negociants als que es colen a la filera en el mercadeig del remei -Reina, compri una vacuna, que les porto fresques! resten un parell o tres de telenotícies amb les obscures dades de la pandèmia perquè encara n’augmenti més la demanadissa. O de les caravanes a països on la campanya per administrar-les transcorre pels viaranys amb la màniga ampla. Turisme sanitari com el de les destinacions turques especialitzades en ressuscitar serrells. Sol, platja i vaccí! No ens ho pensem, arrisquem-nos a agafar un avió ple com una llauna de sardines i aprofitem per fugir d’aquestes borrasques tan gèlides que ens escometen amb destinació a l’hivern tropical allunyats d’una mesa electoral.
Aquest temps d’intensa vida casolana m’ha comportat de poder deambular per la història gràfica de la nissaga familiar, custodiada en una capsa de sabates de diumenge. Hi he pogut resseguir el relat gràfic des de fotografies d’estudi retocades a mà amb els avantpassats el dia que es van casar vestits de vint-i-un botó. M’he reconegut en la infantesa. Fotos amb el vernís sèpia del temps, en blanc i el negre del moment i les acolorides que van perdent la lluentor. Desordenades o disposades segons els capricis dels fantasmes que les habiten, un desori d’instants a caprici de l’atzar que he intentat organitzar pel suport i la textura del cartró o pel grau de parentesc. Pel gargot de la data escrit al revers. També ho podria fer per simpaties, estima o per si són d’estiu o d’hivern. M’he fixat en el somriures esquinçats d’aquells barrams esportellats que gairebé ja no existeixen. En els calbs propers i el llegat consanguini, una boina per tapar les misèries capil·lars.
M’he entretingut a desenterrar les angoixes, els patiments o si l’incert final d’alguns ja venia preludiat en el posat o en les ombres que projecten aquestes estampes condemnades a una capsa de sabates de diumenge. Com una bola de vidre del passat. Quines pandèmies, no només les víriques, els van tocar de suportar. Quins fets aliens a les seves voluntats els van angoixar. Abans d’endinsar-me en la recerca transcendent vaig pensar que d’ací a no trigar massa anys, en un assaig per definir els períodes glacials dels avantpassats propers des dels fòssils de la capsa, podríem definir les eres geològiques de la parentela per determinats trets. Els desdentegats i els sense pèl esdevindrem anacronismes biològics gràcies als prodigis de la medicina reparadora. Aventuro, però, que apareixerà un nou prototip de l’espècie humana fonamentat en l’orellal, perquè les orelles amb la pandèmia hauran perdut molts graus del paral·lelisme respecte del crani, desplaçades de l’horitzó del clatell. Uns ventalls ens delataran com a postpandèmics evolutius a qui la mascareta ha emmotllat la fesomia, el perfil i, sobretot, el tarannà.
Us anuncio que quests dies friso perquè la veïna del davant -a l’altra banda del carrer- m’ha abandonat. Un vespre, el petit i acollidor espai s’ha omplert de caixes i vaig sospitar que ella -i el gat- ens deixaven. Durant aquesta temporada de reclusió domiciliària no ens hem saludat mai, ni un trist gest. Podria confirmar que ens hem observat mentre posàvem quilos -el gat també!- per espassar entretinguts aquesta sensació angoixant. Ha marxat, sense acomiadar-nos, a la francesa. Encara que la nostra relació fos llunyana i indiferent bé mereixia un adéu a la manera com s’acomiadava el passatge dels transatlàntics a la dàrsena quan partien a fer les Amèriques. Tampoc el gras felí m’ha dedicat un cop de cua carregat de nostàlgia marinera a l’estil bella Lola brandant-la com el mocador quan no em saludà. Massa cautela a no deixar rastre... Jo hi faig una maniobra astuta perquè un servidor públic vestit de carter no li entregui un certificat conferint-li cert protagonisme a la propera festa de la democràcia.
L’enrenou ja anuncia nous veïns llogaters. Desconec si tindran un gat o un gos, però per ara aquest conte ja s’ha fos.
Al febrer, el mes dels gats.
Navegant entre el teu verb, estilós i agut, sento els colors i sensacions de les fotos antigues, de l'esdevenidor encurosit... Aquesta actualitat ens està essent dura a hores d'ara, sí. I llegint-te compartim, a més, bocins de les històries d'allò quotidià. Gràcies!
ResponElimina