Les urnes de la por.

La prèvia ha estat la convocatòria judicial en contra del que opinaven els polítics -per una vegada amb cert consens- i prescrivien els entesos, els del gremi de la sanitat. Convocar les eleccions al Parlament de Catalunya per Sant Valentí ha estat, al marge de la carrincloneria sentimental, una temeritat que els metges desaconsellaven. Ja decidida en ferm la data, enmig de les brases electorals, calia un desplegament especial que invalidava la dinàmica cíclica posada en marxa en consultes electorals fins ara si descomptem aquella mítica de les porres policials de l’1-O, que es va celebrar com en una altra lliga menys professional.

Crear opinió respecte de la seguretat ha estat complicat. La por és lliure i el temor a la pandèmia ens l’han endossat profundament a còpia de reiterar les dades sanitàries amb el risc de contagi i el terrible nombre de decessos que la pesta ha causat. Canviar la por per la precaució, deixar sortir els avis de les residències per si volien votar aprofitant l’inofensiu passeig matiner, no és cosa d’un dia per a l’altre. Va passar però que el gran dia no era el més propici per engegar els avis sense embolicar, la pluja i el fred no convidaven pas al lleure dominical d’aquest Sant Valentí tristoi i gris.

 Organitzar la jornada ha estat un embolic i una lluita de voluntats formidables. El protagonisme per formar part d’una mesa electoral s’ha percebut com una plaga bíblica que arribava amb una certificació postal anunciant la bona nova, ser-ne o no ser-ne membre amb permís per a contagiar-te. Aquest ha estat el motiu fonamental pel qual prop d’un 40% dels triats en el sorteig hagin al·legat, entre d’altres motius fonamentats, fòbia als espais ventilats o avançats embarassos psicològics de mes de set mesos.

Les mesures per als cavallers entaulats de les urnes quadrades han estat abundants i generoses, mascaretes, pantalles facials, guants, gel desinfectant i un equip com una armadura futurista de protecció individual d’alta seguretat. A més, se’ls va facilitar, si així ho sol·licitaven, un test d’antígens previ al torneig pactat a jornada completa i sense sang. Se les havien de tenir amb el carnet d’identitat sense tocar-lo, forfollant-lo des de la distància amb unes forques de mànec llarg.

Un desafiament mai vist que ha deslocalitzat seus electorals cap a indrets més propicis i espais més airejats en un breu termini que confirma la vocació de caporal furrier demostrada pels catalans quan la pàtria ens uniformava. Una despesa d’energia que ha arribat a bon port malgrat l’abstenció esperada. La participació ha estat del 53,5%, un èxit democràticament inqüestionable si es tenen en compte la por al contagi, el context lleig, plujós i fred que afavoria el desencís que planava per damunt de les urnes. Virus, desmotivació, tempesta i qui, a aquestes motivacions per no anar a votar, hi afegia el catàleg de polítics que es podia triar.

La lliçó de civisme, d’eficàcia i de sacrifici ha estat exemplar. Així ho vam viure qui vam anar a exercir el dret fonamental -com diuen- aquells que ens vam empassar la por i la indiferència brandant una papereta. Veure les cues disciplinades, distants i obedients feia goig. Un ritual silenciós, de diumenge, una mena de desfilada de confrares exercint el sagrament caient en la temptació de descobrir els pecats del vot aliè. Qui no ha jugat en aquestes circumstàncies a voler endevinar a qui votaran els que ens envolten. A trobar indicis en el color dels vestits o dels complements de l’electorat presumit -o no- que en delatin les preferències. Per allí, arbitrant el torneig de la festa de la democràcia, també hi rondava el caballero del Verde Gabán -com diria Cervantes-, l’apoderat de l’extrema dreta. Una novetat formal en aquesta edició.

I malgrat tot, vam votar. I malgrat tot, quan van despertar, el dinosaure encara estava allí -com va escriure en Monterroso-; si ho preferiu podríem fer-lo nostre i proper, el microrelat, afirmant que quan ens hem llevat, el drac encara està aquí. Els independentistes per diferenciar-los dels catalans, com ens destrien els del verde gabán, continuem essent un problema. La immensa patacada al Rivera, a l’Arrimadas i als seus escuders figurarà en la fita electoral per explicar com s’ha acabat destil·lant la presència de l’extrema dreta en les institucions -el dinosaure encara hi pastura, doncs-. Espero que només siguin anècdotes polítiques que passin per foragitar els eufemismes i les maneres.

Enyorarem l’oasi parlamentari.