Paciència i temprança.

La setmana santa era com un parèntesi trist que alhora es resolia en un esclat de retorn a la vida amb una resurrecció que acostuma a emparellar-se amb el rebrot vital que suposa la primavera. L’anunci de l’exuberància en la verdura, els concerts ornitològics proclamant la vida i l’alegria pel retorn al niu que les orenetes tenen adossat a la sotateulada preludien el renaixement del cicle de la vida en el calendari de les estacions. Diuen que el diumenge de rams té l’origen en rituals adoptats per la nostra tradició religiosa per celebrar aquesta explosió de saba renovada.

Dies de quaresma i bacallà, d’abstinència amb panses i ous durs sense cansalada que ho amaneixi encara perduren en algunes cases. Com les eternes sessions d’església que prescriuen els rituals litúrgics d’aquesta setmana santa regida pels capricis lunars. Temps de penitència i privació que no fa massa dècades eren espartanament respectats. Dies tristos, foscos, per reprimir tota manifestació que no sigui de dol rememorant com els homes maten els déus que precisament per la seva divinitat surten caminant de la tomba i pugen al cel.

Dies de penitència i privació que enguany també ressusciten embolicats en bombolles laiques recloses i en la manca exasperant de vacunes remeieres. Privats de trobades socials per no recaure en el pecat capital del contagi ens desplacem en lentes processons de dolor amb una butlla de convivència comprimida per demostrar que, com les orenetes, fem la viu-viu al mateix niu. I els Mossos d'Esquadra, sequaços a la terra de Sant Pere porter del cel, recompten pecats i pretextos que ens han de barrar o d’obrir l’accés al poble triat. S’han donat excepcions sospitosament indocumentades perquè un dels expedicionaris penitents vestia túnica i anava descalç amb un ciri a la mà.

De la vehemència medieval per assolir la pietat divina perquè els dimonis de la pesta no ens enxampessin es va cremar molta cera i es van fer moltes promeses, sacrificis i restriccions sobreposades a les prescrites per les autoritats morals d’aquells anys de pandèmia sense llum ni remei que no consistís a deixar-ho en mans dels déus o de les forces de la natura perfumats amb encens diví. De la creença a la ciència que ara ens permet les bafarades de paracetamol que ungeixen els elegits, els beneïts per la mà d’una infermera després que ens hagin vaccinat mentre recita amb solemnitat el sermó dels possibles efectes secundaris. Que sigui lleu!

I la processó a mitges d’aquest any encara tan estrany transcorre pobra i sense massa lluïments. Els cops greus de tabal amb els compassats esclats espurnejants de llances a les llambordes -abans del confinament nocturn- anuncien l’escomesa entre els armats, defensors aferrissats de la muralla, i els mercaders del temple que tempten amb formatges de cabra i mel de romaní artesans els pelegrins del tot terreny.   

Paciència i temprança mentre no ens acabi de redimir la ciència. 

Bona Pasqua!