L'anatomia d'una cadira.

Les cadires tenen una anatomia avesada a suportar el cul de qui les habita. N'hi ha de personals, d’ús exclusiu i intransferible. Qui no ha fet seva una cadira del menjador de casa que ja té assignat un espai propi. Esmorzem, dinem i sopem sempre amb la mateixa. Gosaria dir que, si per un casual ens la mouen del setial, som capaços de d’adonar-nos que quelcom no rutlla. Ens manca l’energia i l’escalf que hem anat acumulant dia rere dia -tu i la cadira-. Mobles, per tant, les cadires, que també deuen percebre les característiques de qui les apadrina i adquireixen una mena de vida pròpia. Acabem per desenvolupar un afecte recíproc sense discursos sinó amb gestualitats i contorsions diverses i íntimes amb aquest estri tan ordinari.

Qui no ha participat del joc de les cadires? Una rotllana movent la carcanada amb l’orella i els reflexos esmolats per seure-hi així que la música s’atura. Qui cau, qui va patxoc i qui és el més llest per no quedar palplantat fora de l’envit. Hi ha estudis fonamentats que demostren que, quan juguem a casa com l’equip local, la cadira nostra s’hi posa bé, ens té tendència, s’apropa dissimuladament amb cert magnetisme afectiu afeblint una mica l’equip visitant. S’ha provat que arriben a trastocar l’equilibri i la gravetat quan perceben un darrere estrany o aliè. La cadira, doncs, és una sensible primmirada de les parts posteriors.

De morfologia molt diversa. De variada estructura, color i textura. Ai, la cadira! De fet, si hi cerquem tres peus, a la cadira, en podria sortir el minimalista tamboret, sense braços ni respatller. N’hi ha com l’ossada d’un pollastre a l’ast, extremament simplistes i sense complements funcionals aprofitables de cap mena. O les de llinatge acollidor que t’abracen, molsudes i obeses, com la butaca de llegir o de pesar-hi figues amb posat fatxenda i ferm. També aquelles que cerquen la quadratura del cercle -o a l’inrevés-, els balancins, que ens qüestionen si són germans de sang o cosins llunyans de les inactives cadires. Ens podríem gronxar moltes hores polemitzant què va existir abans, si la cadira o el cansament.

Cadires d’estar per casa, poc formals, que acostumen a calçar sabatilles i semblaria que vesteixen un xandall. Cadires de diumenge amb corbata de llaç, perfumades i escrupolosament esquerpes -compte, no em taquis!- de l’espècie del mira’m i no em toquis molt sensibles a la pols estàtica. Cadires de format assembleari com el tradicional banc espartà i l’escó de fusta a pagès; o el sofà, el súmmum per practicar-hi la cohesió social que fomenten les trobades en parella.

Amb posat dominical, amb aires de banc de missa, existeixen les cadires professionals associades al suor burocràtic fermament lligades a una taula de despatx. Un híbrid entre el balanci i una lliscant butaca aerodinàmica amb rodes. Digues amb quina cadira te les fas i et diré qui ets. Cadires assolides per llargues escales de cargol. Cadires de per vida, com els sedosos trons daurats. I les vel·leïtoses cadires de tram curt i parada final de tendència inestable, aquelles que s’adjudiquen a criteri i voluntat dels sufragis. Trieu l’adjectiu: variables, mudables, volubles, inconstants, rampelludes, arrauxades, volàtils, capritxoses, caragirades...

M’explicava amb cert pudor l’usuari temporal d’una d’aquestes cadires infidels preveient el daltabaix emocional de la separació -resolt en divorci amb papers d’urna- que va començar curosament a desmuntar preventivament la cadira -alguns companys de la feina només s’emportaven la grapadora-. Avui un braç, després una rodeta, demà el respatller i així fins que la va tornar a cargolar a casa, al seu despatx. Se li entendreix el posat quan recorda el dia que va pispar l’última peça del trencaclosques, l’encoixinat reposacaps que corona l’ergonòmic respatller. -No ho fessis pas! -em recomanà amb ulls de boig. Aquella ingrata cadira canviada de lloc va mudar també de condició, i per inversemblant que pugui semblar, la cadira a casa no li reconeixia el cul. Enyor, melangia o, el pitjor, ingratitud. Vés a saber, les faules amb cadires també volen proposar un ensenyament útil o moral i al·legòric on els éssers inanimats parlen i obren com si fossin éssers polítics humans o racionals. Podríem cloure aquesta tal com fa la dita, qui va anar a Sevilla va perdre la cadira [la silla].