Màquines de pedalar.

La Volta Ciclista a Catalunya compleix un tocatardà centenari ja que l’edició del març del 2020 es va cancel·lar. Es converteix en la tercera gran prova ciclista que bufa les espelmes dels 100 anys, després del Tour de França i del Giro d’Itàlia. Ahir creuaven el mapa físic de l’asfalt des del canal olímpic de Catalunya, a Castelldefels, fins a l’estació d’esquí de Vallter 2000. Avui han sortit de Ripoll per arribar a Port Ainé traçant una sinuosa ratlla geogràfica a cop de pedal per les carenes en una altra etapa de muntanya, sinònim de molt costerut. Esgota d’esperit contemplar des del sofà com evolucionen aquests esforçats patidors de les dues rodes.

Tradicionalment s’associen les grans curses ciclistes a l’estiu coincidint amb l’hora de la migdiada mentre la corrua multicolor serpenteja grimpant, per exemple, pel coll de Tourmalet. Angunieja comprovar com, si deixessin de pedalar, la màquina faria marxa enrere pels efectes gravitatoris. Es deu haver d’estar molt en forma i avesat al calvari que exigeix la pràctica d’aquest esport professional. Es poden considerar herois per les distàncies que recorren en una etapa i uns semidéus de l’Olimp esportiu quan, més a més, desafien temeràriament l’altitud com projectils amb casc per les vertiginoses baixades.

M’ha fet patxoca seguir des dels mitjans l’etapa que va acabar a Vallter 2000. Reconèixer els topants de la carretera que travessa el Ripollès. Com una postal primaveral carregada de verds i pedres amb les arrugues del temps repassant la fesomia reconstruïda de campanars i de ponts presumits, altius. Entre l’èpica mortal d’uns bíceps tornejats amb esforç, les cadenes i els pinyons greixats tenen la cadència rítmica d’un poema futurista d’en Joan Salvat-Papasseit sota la batuta d’en Filippo Tommaso Marinetti a la sala de màquines d’escriure.

L’any 1965 al Tour de França hi figura l’etapa Barcelona - Perpinyà. Era l’edició que va guanyar l’italià Felice Gimondi amb l’etern segon Raymond Puolidor. En Julio Jiménez, de l’equip Bic, va guanyar el gran premi de la muntanya per a major glòria nacional. El 4 de juliol els nens i les nenes -suposo- de l’escola de Sant Pau de Segúries vam desfilar festius i expectants cap a la carretera per on pujaven des de Barcelona els ciclistes francesos. En una cursa del país veí -raonava jo- només hi podien participar gavatxos. El mestre i nosaltres assistiríem a un esdeveniment que sortia als diaris del qual la televisió de l’època en parlava.

Aquella tarda, també a l’hora de la migdiada -el ciclisme té uns principis perdurables-, la carretera es va omplir d’un trànsit mai vist. Jo aquell dia vaig descobrir dues coses. La primera és que la vall, encaixonada entre muntanyes, anava més enllà, molt més enllà. Que el món no s’acabava a la ratlla del Costabona si es podia creuar la frontera amb bicicleta. La segona descoberta va estar que aquest univers proper vivia una voràgine apressada a jutjar per la hiperactivitat dels vehicles que flanquejaven els ciclistes gals. Quina realitat més diferent i d’admirar! Cotxes potents, motos espectaculars d’una generositat propera al tirar bateig, aquella pràctica perduda en la qual els padrins llançaven confits i altres llepolies als nens que segueixen la cerimònia. Articles de propaganda, viseres de cartró amb una goma elàstica nyigui-nogui. Bolígrafs de la casa Bic -cortesia del Julio Jiménez, que va creuar el primer el Coll d’Ares-.

Recordo com si fos avui com vaig gaudir del pas d’unes scooters que cavalcaven uns motoristes amb un mono blau cridaner fent equilibris al seient o posats dempeus realitzant coreografies ben coordinades. Mirant la serpent de colors de la Volta a Catalunya d’aquest dies he trobat a faltar -i estic per recolzar- una exhibició similar protagonitzada pels Mossos d'Esquadra, per exemple. Vam tornar a l’escola carregats de propaganda, alguna gorra o algun bolígraf modern, la constatació que carena enllà hi havia vida i, potser, aquesta era millor i més entretinguda a jutjar pels cotxes i els motoristes funambulistes.  

La conseqüència més immediata d’aquella ostentació estrangera va estar la ferma determinació de voler-los escarnir. Vam rescatar amb fonament a exemple del Tour les carreres de màquines. Arribats aquí he d’aclarir que a la infantesa només en coneixia dues, de màquines; la de cosir i la de pedalar. Els avantpassats mascles es referien a la bicicleta com la màquina. Les dones quan en feien esment parlaven de la Singer, que també rutllen a pedal però aquestes no es movien de la raconada on eren ancorades. M’oblidava de la tercera màquina que vaig conèixer, la Màquina de fer Por, amb aquest motiu s’al·ludia en Pepet, un mosso de pagès a la Serra de Cavallera que va acabar els seus dies a la Vall de Núria pasturant ovelles sota la protecció de Sant Gil immortalitzat a la portalada d’un calendari de la difunta Caixa de Girona amb el posat d’un gran artista del cinema.

Aquelles màquines heretades dels pares eren feixugues, excessives i d’un grinyolar estrident amb tendència per les cunetes. Eren el mitjà de transport per arribar a l’escola en un recorregut que aquests dies els espases de la Volta a Catalunya es van empassar amb quatre pedalades. Quin fred i com avorria no tenir una bicicleta de carreres amb un manillar com el banyam recargolat d’un marrà. Quan en vaig disposar d’una, de carreres, llavors jo ja tenia al cap posat en aquelles motos de fer equilibris. Com costen d’atrapar els somnis!

 Contemplant els topants coneguts a vista d’ocell o els escenaris per on creuaven els ciclistes de la Volta a Catalunya m’hi reconec pedalant quan el temps ho permet. Per edat, condicions físiques i calibre, el que escau des de fa una temporada és la màquina elèctrica -no la d’afaitar sinó la de pedalar-. Et permet la possibilitat de tornar a pujar -i baixar- amb l’ajuda imprescindible del motoret màgic encara que hagis de suportar amb estoïcisme els avançaments d’aquells que amb una bicicleta nomes a pedals t’acomiaden rancorosament en la derrota pels punts amb un esgarip, -Això és trampa!

Estafant les lleis de la física la comunió amb aquest estri és una font de plaer que  permet el gaudi d’indrets des d’una perspectiva insòlita. Camins de muntanya o carrils per a bicicletes com la Ruta del Ferro amb l’epicentre a Sant Joan de les Abadesses on hi ha un banc creuant just el Pont de la Puda que, a l’estiu, deu ser l’indret més proper al paradís perdut.

Som-hi, doncs, no deixem de pedalar ni de somiar per la vida!