L'amor en temps de la pesta.

L’amor en temps del còlera és una obra que els crítics literaris consideren cabdal en la producció del Nobel colombià. Narra la desgraciada relació emmarcada en un triangle amorós de principis del segle passat que se sosté durant moltes dècades només per carta i mitjançant el telègraf. Distància, mans massa netes i una mascareta missatgera amb segell. En l’amor en temps de pandèmia s’hi esmolen els sentiments o s’hi esbraven les idealitzades passions concretades en frustració sota l’epíleg de l’absència. En matèria amorosa se’ns posa a prova i allò que va estar cert corre el risc de convertir-se en somni ja que el record ens acaba fent dubtar per damunt de la mateixa veritat.

La bogeria en temps de la pesta que ens toca el voraviu i ens fa ballar a la corda fluixa a risc d’estimbar-nos en l’eixelebrament mental amb nosaltres mateixos o defensant una bombolla sentimental sense papers i, el més dur encara, sense epidermis. Temps de metàfores, d’enyor, de promeses i de retrobades incertes. Amb un fins aviat a l’horitzó difús sense un rellotge que marqui les hores. La distància -i l’absència- és una condemna més que una mesura quan el risc del retrobament esdevé una prova d’amor a vida o mort, podria argumentar un dels personatges en un excés melodramàtic passant comptes just en el precís moment que la vaixella de la ruptura sobrevola perillosament els espais amb destinació a la trencadissa.

Posem-nos en la pell d’aquells que, coincidint amb l’edat de la troballa urgent, es veuen abocats al tancament i al mercadeig fred de les emocions abocades en una pantalla plana sense missatges enginyosos, sense un poemari de capçalera -un bon recurs, encara que tronat-. Dels que habiten sota la custòdia de les mares alterades per si a més de bona persona, neta i treballadora, no es lleva no només la mascareta sota cap concepte. Compte, que l’avi vacunat subsisteix al caire esmolat de la precarietat existencial, alliçonen acomiadant-se mentre no acaba d’arribar l’ascensor, la gòndola amb destinació a una passejada arriscada pels canals dominicals d’una trobada atzarosa. Redimides pel confiament nocturn, les angoixades mares s’estalvien, això sí, d’imposar l’hora d’anar a jóc.

De tots colors i per a tots els gustos, és la màgia de l’amor en majúscules o de l’encaterinament ocasional. Un combinat d’emocions que cadascú fa seu segons la fletxa que porta travessada al cor com tatuada a l’escorça d’un roure vell. La imatge tòpica d’una passió que necessita fer-se visible i que mica en mica el temps i la convivència, poden pansir. Reclusions en gàbies d’or amb un canari que desafina. Esperes eternes de flaca recompensa emocional, d’indiferència dissimulada contrastades amb solituds literals que gairebé es triarien de poder escollir. Millor sol que mal acompanyat, un himne per al desencís i la monotonia que se sent a alguns balcons a les vuit tocades.

O el temps d’una oportunitat, per refer, reprendre o començar una relació malgrat les condicions i les barreres -amb i sense mascareta-. Temps de telègraf sense fils, de missatges breus, freds i reiterats per als que continuen emmirallant-se en la lluna en un instant de conxorxa temporal, alhora, com aixecant el dit des de la llunyania. Existim més intensament perquè algú especial ens estima i ens redimeix!