Birres llibertàries.

Els camps de futbol del continent han perdut el pigment verd clorofíl·lic coberts per la pols en suspensió que ha aixecat la iniciativa d’una superlliga europea amb el melic al quilòmetre zero de la Puerta del Sol de Madrid. Una proposta entre l’infla llampec i el desinfla de vertigen que l’ínclit Florentino Pérez, autoproclamat president per majoria absoluta, volia promoure per salvar el futbol de les estremidores misèries que l’escometen. Una competició només per als molt selectes que ha creat opinió i que en veurem, segur, les seqüeles. Diguem que això ha estat la primera pedra d’iniciatives que matxucaran l’equitat -si mai ha existit- al gremi del cop de peu que ha enxampat fora de joc aquells que no tenen opció a cap copa ni a aspiracions per competir-la. Les rendes pel dret a televisar els banquets pantagruèlics dels eterns aspirants al miracle, no hi patiu, no els provocarà pas als clubs humils cap mal de panxa.

La lectura profunda de la iniciativa traslladada a l’àmbit laboral o social és per llençar els llibres i els reglaments esportius al foc. Ras i curt, respon a una misèria humana que promou sense embuts el negoci basat en l’ètica ben pragmàtica de la caixa registradora. Una màquina d’imprimir moneda i bitllets com cromos amb els colors d’unes samarretes tenyides pel monopoli del privilegi. De positiu, però, allò que ens venien en la innocent infantesa, l’important és participar, no guanyar. Mai tan cert!

   Del pa i circ clàssic al futbol i toros del franquisme pop de principis dels setanta la intenció és la mateixa o molt similar. Distreure el personal, apartar-lo de les cabòries perquè no rumiï massa estabornint-lo amb el fum de l’opi populista o alienar-lo amb rondes generoses de vi espès amb gasosa esbravada són bones estratègies que no tenen data de caducitat. Esmorteïda l’efervescència de l’últim ascens als cims de la brossa mediàtica cal tornar a embadocar-nos en problemes més vitals i entretinguts que no pas els efectes terribles de la realitat amb qui anem al llit cada nit.

Quin interès pot tenir un partit de mínima rivalitat entre el Reial Sant Iscle de Colltort i el Barça d’en Messi? Ja anava ben encaminat l’ínclit Florentino, ja! Tot per l’espectacle emulant aquells emperadors romans que ungien els gladiadors amb una mà de pintura per a semidéus mentre eren estossinats pel contrincant encoratjats pel clamor de la parròquia. Fem-ho, doncs!

Ja que fa l’efecte que tot torna, no descarto una iniciativa emprenedora millorant l’acudit florentinesc, la fusió entre el futbol i les curses de braus per tal que en destil·lin les essències esportives adobades amb filigranes vestides de llums més pròpies de la tauromàquia, però sense turmentar animals. Que la prudència i el sentit comú no ho permetin, però posats a veure i a patir disbarats em puc imaginar els soferts àrbitres -la baula feble de la iniciativa- esgarrapant la gespa amb els peus i esbufegant com un brau descol·locat sortint pel túnel de vestidors mentre un jugador injustament penalitzat branda unes banderilles i el cita a ritme de pasdoble i represàlia -Eh, àrbitre!

En les aliances per gestionar el melic peninsular, epicentre absolut del moment polític actual -a les cinc en punt-, el Don Hilarión de la superlliga del bracet de la morena presidenta en funcions de la comunitat podrien assajar una estrebada d’orelles tallant la cua al torero de l’equip contrari en les semifinals de copa per la presidència de la Comunitat de Madrid amb una sortida a collibè ben celebrada. Tancant el seguici torero hi ha uns picadors gràvids com genets de l'apocalipsi amb les pulles esmolades muntant cavalls amb els ulls tapats. Que l’art, el tronío cañí i el donaire escumejant d’una birra llibertària refresquin les passions d’aquest episodi amb argument de sarsuela versió Verbena de la Paloma on una morena i una rubia se les continuen tenint.