The Crown.

Ahir les pantalles setinades del món mediàtic van fer un minut de silenci per la mort del consort de la reina Isabel II del Regne Unit, la matriarca política dels cinquanta-quatre membres de la Mancomunitat de Nacions. Quelcom que la converteix alhora en la governadora suprema de l’església anglicana. La retransmissió ens mostrava com en el l’estricte i mesurat protocol del funeral el duc d’Edimburg desfilava, de cos present encara, excepcionalment davant de la reina.

L’audiència -també la de cos present- condicionada per les mesures pandèmiques es consolava comprovant com els rics, els poderosos i els reis, per ara, també es moren. El poder democràtic de la mort amb un bitllet cap al no-res inevitable amb una gaita sonant és implacable. Músiques per a faraons mentre l’esperit creua el Tàmesi amb destinació als annals apergaminats dels Windsor amb un Land Rover apariat pel mateix protagonista, una versió actual de la barca de Caront ben peculiar, revifant la indústria britànica i el mite dels primers quatre per quatre, assegurant que en l’ascens costerut al més enllà per un camí de cabres no l’aturin un arbre abatut o cap pedrot inoportú de mal saltironejar.

El company de la reina ha hagut d’entomar per imperatiu legal el feminisme de sang blava a l’ombra de qui porta la corona més respectada del món. Qui ha qüestionat la família reial anglesa? La rancior del llinatge sense sobresalts, que no hagin estat documentats per l’exitosa sèrie The Crown, té les arrels d’un arbre centenari a qui les tempestes ocasionals l’han sacsejat sense tombar-lo, sembla que només el prevenen i l’enforteixin. La mortalitat de la carn no evapora els privilegis de la nissaga reial i si el príncep ha mort, visqui la reina! Els llegats monàrquics no estan per a romanços, s’hereten, toca a qui toca per rigorós torn amb dret a la successió sanguínia sense cap altre requisit ni aptitud específica.

Desapareix l’ombra de la reina, la passa protocol·lària rere l’enèrgica i freda dona de posat glacial saludant sense arravatament passional des d’una carrossa daurada. Cent anys gairebé rodons donen per explicar moltes batalletes vestit d’almirall i carregat de medalles. Un príncep pare de reis condemnat al paper de secundari eternament. No deu haver estat fàcil assumir-ho per a un home del segle passat sense que grinyoli el guió del conte de fades que envolta aquests personatges amb tant de poder terrenal -i diví en el cas d’Isabel II-.

Per si us hi decanteu, una oportunitat laboral més en temps difícils, us informo que a totes les acadèmies d’aspirant a príncep per esdevenir rei consort de fet posen de model aquesta parella anglesa que ha fet efectiva una llarga vida sense escàndols barroers. L’exquisidesa conjugal que han modulat ha estat el mirall on tots els aspirants a reis i reines amb corona s’hi voldrien reflectir. Què n’ha transcendit, al marge de petits afers humans que presumptament esquitxarien la fidelitat domèstica? Res d’imperdonable. Han regnat amb eficàcia i profit sense desvetllar el misteri de la fortuna de la reina. Un enigma que no treu la son als súbdits anglesos, al contrari, semblaria que els afalaga que la senyora figuri entre les fortunes catalogades més immenses.

Bon cel, príncep! Haurem d’esperar com es desenvolupa l’arbre genealògic dels Windsor, com prosperen les diverses branques i quan el presumpte hereter, en Carles príncep de Gales -conegut com l’Orelles- succeeix sa mare ja que és el primer en la línia de sortida, qui ha assolit per mèrits personals la pole position a la fórmula u del Regne Unit. Per ara, jo i la humanitat informada, esperem amb desig cap a on es decantarà la història. Esperem ansiosament la nova temporada de The Crown que hi posarà tota la llum i l’objectivitat biogràfica esmerçada fins ara.