Plovien marcians.

A les dotze, coincidint amb les campanades, un esclat de vida ha sacsejat la ciutat. Alguns petards i la cridòria d’aquells que volien recuperar la vida nocturna aplegats a punts estratègics es retrobaven sense haver de mirar l’hora de retirar ni haver d’empescar-se excuses suades i d’allò més inversemblants.

Bàsicament joves carregats de vida venjant-se del confinament i de les retallades vitals. Maleeixen amb esperit de vi assembleari l’ossada del dimoni que els ha robat literalment un any de vida. La irresponsabilitat amb què els denunciem contestada amb l’argument de l’enveja, fonamentalment per ser joves i encara en rodatge, amb pocs quilòmetres a les espardenyes. Això, quina enveja que em fan! Però sigueu solidaris amb qui la joventut ja és una batalleta remota, que no us retreguin, comptat des de la de la perspectiva del calendari, com de relatiu i fugisser pot ser el temps.

Ja tenim coll avall que hem vençut la pandèmia encara que el virus continua fent de les seves, però la necessitat de sortir d’aquest estat ja no de desconcert sinó d’angoixa supera la prevenció exquisida que imposava aquest drac, des de la ignorància, durant els primers cops de cua. Haurem après a conviure-hi o si més no a desafiar-lo perquè ja no podem més. Qui pot contenir la necessitat de sortir dels cataus després d’aquest llarg hivern. La vida social, la represa del consum, dels sopars o del poder alliberador d’una cervesa s’han revelat eficaços manifestos electorals de majories. El concepte “llibertat” -o el mot simple i despullat sense més consideracions- ahir era també la pancarta aixecada pels joves radiants que desafiaven no només la policia de carrer i els veïns emprenyats -la policia de balcó-, també la crida epidèrmica propiciada per l’efervescència estacional.

 És massa aviat per fer balanç d’aquest any rar. Els primers recomptes els esmerçarem en les aritmètiques d’aquesta disbauxa de cap de setmana encara que avesats als misteris de les dades ja ens hem immunitzat -abans que al virus- a la foscor comptable interessada o incompetent que ens arriba. Coneixerem amb certesa els números reals de baixes causades per la pesta? Estadístiques, segures o no, que traslladades a l’entorn proper han estat una tragèdia amb nom i cara quan ens ha tocat.

Entre els supervivents hi som els que penjàvem cartells optimistes i picàvem puntualment de mans i ens hem escapolit -que així sigui!- de les urpes d’aquestes bestioles imperceptibles. Privilegiats com som ens hem habituat a esquivar el contagi amb rituals que han vingut per no marxar. Veurem el transport públic exempt de l’ús de les mascaretes mai més? Trigarà. És molt possible que ens en sortim no essent massa millors persones, però haurem après noves estratègies mentre els joves ja no es renten les mans tan sovint, es mullen en la disbauxa i reclamen una oportunitat.

La nit que va abatre el toc de queda serà una fita en la memòria d’aquells que s’hi van exposar, un desafiament irresponsable com un assaig agosarat que, esperem, no n’haguem de lamentar les conseqüències. Que ho puguem explicar! El Mossos d'Esquadra han fet públic el llistat de pretextos al·legats durant el confinament: de la fuita d’aigua a la segona residència -un èxit!-, a qui passejava una cabra o un porc acabats d’adoptar, qui pretenia concretar una relació virtual o qui argumentava que la seva dona era insuportable. I el més tradicional a totes les pestes que ens han assolat, fer llum i posar ciris a algun sant, la Moreneta també ha hagut de donar la cara i testimoniar a favor d’alguns feligresos. Il·lustrats reclamant la condició d’éssers lliures i fins i tot algun delinqüent habitual queixant-se perquè es vulnerava el dret a guanyar-se la vida virtuosament.

Per no trencar els arguments creatius i cridaners hi podríem afegir el que van cavil·lar els aplegats dissabte de matinada quan la policia els retreia l’actitud incívica per les assemblees sense mesures de protecció. Aparcades les fuites d’aigua, que ja eren de cervesa passada pel ronyó, van adduir que eren allí -sense cap sostre- per protegir-se de la caiguda descontrolada del coet xinès que feia tombs embogit per les latituds terràqüies. Un noi mirant al cel li va mostrar la gorra a un agent amb què pretenia reforçar el sentiment d’angoixa per si també baixava entre la ferralla un astronauta -o algun marcià-.