Sense xarxa.

Hi ha dies que entelen el cel radiant, que ens fan malfiar de l’esclat de verdura primerenca i de la ufana a les voreres mentre l’ajuntament poda l’arbrat en una gimcana d’extrema complicitat als carrers, un repte proper a un puzle ple de forats enrevessats per encaixar-hi encara els patinets voladors, els vehicles aparcats fent la migdiada i les deposicions canines mentre els professionals de l’esporgada se la juguen exercint funambulismes sense xarxa -però amb mascareta- amb un xerrac de pel·lícula de terror -Branca va! Dies per mirar al cel sense témer que la ferralla del coet xinès t’esclafi perquè ja va caure al mar, però amb precaució ja que et pot abatre el brancatge colonitzat per un niu de cotorra argentina o una molt irritada vespa asiàtica militant de la plataforma d’afectades per la hipoteca a qui acaben de desallotjar sense contemplacions.

Mentre, als escenaris bíblics del Nou Testament s’han produït onze dies de bombardeigs en un conflicte poc simètric en la bàscula dels morts i dels estralls. Una competició endèmica entre coets i bombes que tornen a deixar un paisatge pintorescament desolador d’arbres esberlats, d’habitatges enderrocats i d’ànimes en runes.

Hi ha dies en els quals els grans problemes domèstics com que no funcioni la xarxa i no puguis seguir la sèrie d’assassinats, que la rentadora no centrifugui o que les rimes consonants del poeta d’escala de veïns no et deixin conciliar el son, s’empetiteixen amb tendència a esdevenir collonades irrisòries comparades amb el panorama que ens dibuixa l’actualitat d’aquestes setmanes. Definitivament haurem de constatar a la gaseta del postconfinament que n’hem sortit amb alguna tara i relativament mal acabats o defectuosos. Som com érem, més o menys, si volem ser exactes. Les mateixes xacres, odis i l’esperit de represàlia han perviscut intactes. Hem constatat que entre les virtuts del vaccí -que es poden llegir al prospecte- no hi figura la capacitat per guarir certes calamitats perquè no tenen origen víric.

Procuro no posar-m’hi massa pedres al fetge i per això em capfica no poder esbrinar si enxampen l’assassí a la sèrie que no puc mirar. Sé que sóc capaç d’indultar el veí de les rimes enardides i de sobreviure sense centrifugar els mitjons desaparellats. És el meu malviure amb què convisc i que em pot arribar a treure de polleguera. Si m’ho repenso, però, són bestieses de poc calibre comparades amb quan el cel s’il·lumina i l’atmosfera s’enrareix amb el regust de la pólvora o l’eco dels esclats sostinguts ofegant els crits d’horror i de dolor de les criatures.

Què no són capaces d’emprendre aquestes criatures a l’altra riba del mateix mar que xipollegen al trencant de les ones empeses per un fals somni d’esperances que no poden abastar? Tocar el dos amb una mà al davant i l’altra al darrere, ja no lleugers d’equipatge, carregats només d’innocent credulitat perquè la pèrdua comparada amb les expectatives no es poden equiparar ja que no posseeixes res i ets amo únicament de la misèria. Quin padrastre més cruel aquell que engega el ramat desesperat a pasturar en un tauler d’escacs vergonyosament cruel.

Reiterant endèmics conflictes que han fet bullir la sang patriòtica encara és recent la crònica d’opereta bèl·lica amb salsa de julivert meu com t’has quedat protagonitzada pel ministre Trillo en el paper de narrador heroic en un escenari més propi del Vietnam. Aquesta vegada l’èpica militar ha estat ultrapassada pel protagonisme sense uniformes ni banderes d’una massa humana considerable de nens exasperats a la frontera líquida d’una acollida en una porta giratòria amb destinació al no-res.

Camino per la vorera entre els plàtans de Barcelona acabats de podar. Arbres amputats dels serrells, desproveïts del brancatge, contemplo un estol de cotorres sense niu i un jove que empeny un carretó insegur ple de ferralla sideral -o urbana- que conté, també, les desferres d’un somni esmicolat. Obro amb cura profilàctica la porta de casa. Levitant a l’ascensor em pregunto si la xarxa ja funciona o la inquietud em tornarà a bressolar. Algú pot viure sense connexió?

M’adono que el confort al meu món local, el que conec i gaudeixo, s’ha trasbalsat quan les franquícies de la contenció migratòria gestionades per sàtrapes miserables mouen peça al tauler de l’alta política internacional. Segons els savis. una convulsió paradoxal entre el coneixement intuïtiu del món -que és local- i la mecànica quàntica -que no és local- llarga d’explicar i que baixada a la realitat que batega i malviu ens demana com l’administrarem el dia que una ingent onada migratòria hagi de fugir no només de la guerra, també del seu món local espoliat, primer, i devastat pels més que possibles efectes del canvi de condicions de vida elementals, per exemple.

Ep, la xarxa funciona!