El colom va tornar i ja no plovia.

Rondalla dedicada als mags.

 Diuen que una vegada, fa molt de temps, van coincidir un mag i un poeta en una fonda de traginers d’aquelles que ja no en queden. La fila els delatava, van arribar cansats de la jornada, abatuts, afamats i sense la lluentor de l’escenari. Un, sense la ploma i dejú d’inspiració, l’altre, orfe de muses que el rondessin.

             La mestressa, una dona més abundant que els plats que servia, se’ls mirava amb el posat que fan els avesats a destriar les persones per les cobertes, com solen fer els analfabets en qüestió de llibres, però quelcom hi devia entendre a llegir posats perquè aquells trapelles rodamóns eren prou capaços d’anar-se’n sense donar-li els calerons. És així com la recança i l’experiència la van fer malfiar i, gata vella en l’ofici com era, els va exigir que per tastar d’aquell bon vi que ella despatxava, abans haurien de patir.

             Que no li feia res atipar-los, ben afartar-los fins a no poder més si -aquí hi havia la condició- destapaven l’ampolla de les seves arts amb emoció i als parroquians, com a ella mateixa, els feien gaudir amb la seva funció.

             El mag, afalagat, del sac en va treure la màgia i la seducció. Conills curts de vista, sirenes mamelludes de bon veure, llebres tafaneres, ocells amb ales de papallona, un tigre xiulador i un lloro que cantava. Tota la fonda es va desbordar per la voladissa fantàstica de fauna cridanera. Que de no haver estat per les seves arts i la seva llestesa hauríeu dit que eren miracles, talment com si s’hagués acabat el diluvi i el colom obedient tornés a casa amb una branca d’olivera enmig de l’embadocament dels parroquians.

             Mai s’havien vist meravelles com aquelles a la contrada. Cosa de màgia! Feien els traginers, un parell de viatjants, un frare mendicant amb escolanet encantat, tres dones massa afaitades, una altra taula de camperols, una de menestrals i al racó, a l’escó vora del foc a terra, els avis, la fadrinalla i l’amo de la fonda que tornava de la guerra. Cosa per anar-ho a veure! Encara avui se’n parla, del mag, de la piuladissa dels animals fantàstics i de les aparicions tan extraordinàries que allí es van poder veure.

             Que amb l’estona que els va fer passar ja n’hi hauria hagut prou perquè la matrona n’hagués tingut cura del dos amb escreix i s’oblidés de les misèries del poeta, però aquell dia era festa major a la pensió i va decidir, sense cap mena de penediment, tracte era tracte, que per treure de pena el ventre, també el poeta hauria d’exercir el seu predicament.

             Quan ja no hi havia criatures lluminoses, enfosquit el menjador, apagat l’aldarull, quin foc i quin caliu podria encendre el bon poeta amb llenya de metàfora i escorça de paraula? Ho tenia d’allò més magre. Si hagués estat ell qui hagués iniciat el desafiament. Com podia vèncer un artifici com aquell? On eren els colors, les músiques, les aparicions que aquell mag congriava, com tempesta sensual, sortits d’aquell sac gens usual?

             Aixafat, perquè ell no tenia poders d’aquells, els va referir que hi ha una altra màgia que tampoc té explicació. Com demanant perdó els va dir amb mesura i sense voler-los avorrir, que en la vida, per a un poeta, la flor que es panseix, el somriure d’una criatura, la mirada amorosa d’una muller o el tacte subtil d’una manyaga i la cosa més neta que hom pugui imaginar són com estris de mag que surten del cor i el bon trobador amb la paraula reflecteix.

             Badocs i encuriosits, però van anar afluixant l’atenció per acabar estant-se d’acudits. Que amb prèdiques i sermons no s’omplen els sarrons -i a la mestressa li recaven els macarrons!- I el poeta, melangiós i derrotat va pensar que si volia menjar, enginyós s’havia de tornar.

             I ben certa aquesta història vera, que qui no la cregui el seu cap se li torni de cera, que el poeta xerrameca, cansat de garlar, sense ningú que el volgués escoltar, en màgic es va voler mudar!